POEMA DE L'AMIC LORENZO LAPORTA

NEU



Precisament ara
que la meva vida
semblava voler-se aturar
ha arribat
de puntetes
com fa una ballarina
sota els ulls silenciosos
de qui escruta

amb esperança.

No sé si riure
per la befa
d’aquesta ironia
de la sort
o si somriure
de cara
a un prat blanc
immaculat
com el primer bes.

Jo que volia aturar-me
ara vull continuar,
jo que volia abaixar
l’esguard
vull ara tenir alt
el meu cor
i fer-lo palpitar
sota la neu.

Perquè sé prou
que en alguna part
hi ha sempre el cor
de les coses
i que la neu
màgica i grandiosa
com per fer perdre l’alè
abans o després
desapareixerà.

Els flocons dansaires
s’esvairan
i el gel es farà aigua
“inútil balafiu” –diré-
però no em responguis, t’ho prego,
si et dic que aquest malbaratament
ha salvat el meu cor.

Lorenzo Laporta

de Taranto (Itàlia)

15/12/07

Traducció de J.E.-M.

ADVENTS

ADVENT DE DOLOR

Cavalquen amb el metro folls cavalls
apocalíptics. Dorm, companya por
que m'abraces i em torces en silenci.
No hi ha demà, sols és real l'instant
d'aquest innoble i perseguit dolor.

Em parlen aquests ulls, ulls de mare
que lluita per la lluita del seu fill,
ulls tot bondat, humitejats de plors,
cansats ulls bondadosos que s'entelen
i celen el misteri de l'amor.
Ulls que encara són brasa continguda,
ulls que fan, amb mots dolços i la veu
sotraguejada i esmussada endins
del túnel de la nit, entenedora
l'esperança que es lleva matinera
abans que no s'apaguin els estels.

El metro va engolint totes les pors,
tots els silencis amarats d'oprobi:
la tendresa agombola les andanes
desertes. N'hi ha prou amb un sol gest
de pietat, n'hi ha ben bé prou amb un
batec d'amor per escanyar la por,
per vèncer la recança, per tornar
a començar de nou cada matí
i lluitar colze a colze amb els qui viuen,
amb els qui lluiten per la vida contra
el temps, els qui laboren l'exquisida
filigrana que arbora etern l'instant.

I la mort és ja cendra nit enllà:
la por només és por si ens arrabassa
la fe, aquesta cega fe que té en la vida
aquesta dona que té un fill amb sida.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre de 1992

ADVENTS

ADVENT DE LA MARE

A Montserrat Giol i Draper

Desvetlla matinera el cant del dia
caminant de puntetes sobre llunes fràgils,
miralls on dormen resplendors d'estels.
És ella aquell silenci de l'amor
més clar que les paraules, és la joia
callada que és nascuda endins
de les entranyes, esquinçant-se entre
el dolor que estripa i l'alegrança
que la vesteix de sol. Ella se'n va
carrers enllà amb pas lleuger a encendre
amb l'esperança els llums de la ciutat,
a il·luminar les vies orbades d'amistat,
a portar claredat a les contrades
que dormen en la fosca, i a vessar
dolls d'aigua lluminosa a les muntanyes.
Al seu pas matiner van fonent-se els estels,
alba que canta el sol que li crema l'entranya,
goig que li salta encara en els replecs
més enyorats de l'ànima. I agafa
el bus que avui fa tard quan cal fer d'hora
per barallar-se amb l'ospedré d'ordinador
i fer neta la feina i bona cara
i contestar el telèfon i lluitar
pel pa de cada dia. Mentrestant
els fills s'hauran llevat i deuen ser
camí d'escola. I ella clou els ulls
i va veient la vida com s'escola,
com s'esllenega i es teixeix de nou
el vell vestit tan làbil de la vida.
I passa de puntetes sobre els somnis,
que no se'n trenqués cap, i es revesteix
de l'única riquesa que no és negada als pobres.
El sol li brilla endins endins del cor
i li puja a la gola el goig i entona,
amb un alè tot nou el Cant dels Pobres.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre del 1992

INÚTIL CEL ON LA MIRADA

INÚTIL CEL ON LA MIRADA


Per a una pintura de Montserrat Gudiol


Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou
d’amor que el nostre món envolta

i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!


Jordi Enjuanes-Mas

NADAL 2007

NO HO SAP NINGÚ



No ho sap ningú i tot és mentida,
la tele ho diu i en fa la crida
quan amb miralls escadussers
enllà del somni, suïcida,
l’estrella va de mal revés
com del revés ens va la vida.
De l’aigua fuig gat escaldat,
i a cal fuster cap novetat.

Van nois de negre com cucales
i comptant anys de jugar a bales,
qui crema els reis, qui agafa el gat,
qui crida a l’ull de les escales
que a cal fuster cap novetat.
Amb bona disco i amb xavales,
ben ensordits per l’abatoll,
tant fa si el món va de corcoll!

Hi ha qui més pobre que una rata,
de pobra vida fent barata
dins un caiuc dies i nits,
als quatre vents fa anunciata
de crits i plors, de plors i crits.
L’ona cruel que argolla i mata
proclama amb un terrible esclat
que a cal fuster cap novetat.

Riuen encara, tabolaires,
els rics que es fan més rics i, amb aires
de no haver mai trencat cap plat,
uns demagogs clamen, garlaires,
que a cal fuster cap novetat.
De mal borràs van els captaires,
que els deixarà la “bona gent”
sense menjar fred ni calent.

Corre la veu per rodalies
que han desmarxat camins i vies
i van perduts els qui al treball
van, confonent les nits i els dies,
i tothom va ballant al ball
d’unes tan grans matusseries,
mentre que diu l’autoritat
que a cal fuster cap novetat.

Rambleja ufana avui la guilla
i arreu rumbeja una canilla
que, fent campar la falsedat,
escampa al món la gasetilla
que a cal fuster cap novetat.
I és fals tot mont, falsa tota illa,
falsa la cara i el mirall,
que tot s’ho enduia el mar avall.

Al cel l’estel es desencaixa
i no es veu llum ja per cap raixa
dels porticons del vell Portal.
Mant bisbe fa de fe rebaixa,
donant a mals pregons aval
i, en nom del so que fa la caixa,
fa dir a la trona al seu clergat
que a cal fuster cap novetat.


Res no s’acaba i tot comença
i mal hi fa qui més hi pensa:
que cap pecat no fa forat
i no té el bé mai recompensa
i a cal fuster cap novetat.
Mal s’ho farà qui resti sense
cap somni enllà del seu quintar
per si retorna un cel més clar.

Ben aglevats en la nit dura
cal creure encara en la ventura
que ens anuncia mestre Foix
d’un món on, franc de podridura,
el nostre viure magre i toix
s’ompli amb la llum d’aquella altura
on es fa pa amb un nou llevat
i a cal fuster hi ha novetat!



Jordi Enjuanes-Mas