ARBRE

ARBRE



« Être dans la nature ainsi qu’un arbre humain. »
Anna de Noailles (1876-1933)



Ser enmig de la boscúria talment un arbre humà
que sent com li batega la vida en cada fulla
i resta desolat quan l’hivern el despulla
i, arrapat fort a terra, espera un nou demà

i, alçant nues al cel les branques, es tresulla
de tant i tant mirar i de tornar a mirar
per si el batec d’una ala ressona horitzó enllà
fent esclatar de cop la vida comsevulla,

i sentir des del més profund de cada rel
desvetllar-se en la nit la calda correntia
de la saba que munta amb renovat anhel

i enmig de la boscúria ser un cor que nit i dia
joiós es renovella dreçant-se vers el cel
regalimant reïnes d’amor i poesia.



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura de Gustav Klimt, L'arbre de la vida

NIT DE SANT JOAN

NIT DE SANT JOAN



Em vestiré de foc aquesta nit
i el meu vers punxaré de mil espurnes
com estels que fiblegin l’infinit
fent transparents les soledats nocturnes.

I revindré amb les fonts amb nou delit
fent reverdir les hores més saturnes,
oh amor que, xarbotant al fons del pit,
en el meu vers i en els meus ulls llampurnes.

Amb aigua i llum vull batejar el meu vers
i el meu amor servant-los a mansalva
del temps fugaç a tota joia advers,

endinsar en el misteri la mà balba
i, pel camí estelat de l’univers,
esperar impacient que es llevi l’alba.



Jordi Enjuanes-Mas

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA


En memòria
de la meva cunyada Camil·la Martí,

morta avui de matinada


Te’n vas enllà de l’última carena
i aquí només ens resta a l’horitzó
la posta que s’allarga al lluny i ens mena
vers allò que no mor. No hi ha dolor

més gran, no hi ha, Camil·la, més gran pena
que sentir com tot s’omple de foscor!
Però, en la nit, la fosca se’ns emplena
del teu caliu on crema la claror.

Ens resta encès el ble que no vacil·la
dels teus ulls estelant el cel d’encís,
la teva pau serenament tranquil·la,

el teu amor vetllant pel teu país
i els fills que són el teu mirall, Camil·la,
en l’amor compartit amb el Lluís.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Posta de sol de Turner

OR I LILÀ

OR I LILÀ


Le galop bleu de souvenances
Traverse le lilas des yeux.

G. Apollinaire



Un galop blau de recordances
passa i se’n va carena enllà
on cau el sol ara que, manses,
les hores van per no tornar.

Que allò que ha estat mai no retorna
i allò que ens queda és sols record
que, si és al cor allà on sojorna,
mai no del tot se’n va ni mor.

Pot ser que ens resti a les mans balbes
la pols que deixa un papalló,
la llum d’enyor de noves albes
o el deix d’un vers o una cançó

o bé el galop que s’endevina
or i lilà on la tarda fina.


Jordi Enjuanes-Mas



Pintures de Miquel Torrecilla i de Mquel Barceló

CAMIONS PARATS

CAMIONS PARATS



camions parats
fan negra la tarda

els taulells tristesa

la vida més cara
no més important

als taulells tristesa
i els carrers mullats

hi ha potser qui riu
hi ha potser qui ens mana
i està molt enlaire
nosaltres a baix

el gran titellaire

és qui ens marca el pas



Jordi Enjuanes-Mas

OU



"Tout naît d’un œuf et finit dans les étoiles".

Cari Martínez


Món primigeni que a la llum desclou
tota cosa que mai no ha estat desclosa,
misteri de l’amor, aquell que mou
el sol i les estrelles i reposa,

tant reposant com és, i en té ben prou
en ser tan bell com bella és una rosa,
o en germinar en l’enclòs perfet de l’ou
o en respirar en l’alè de cada cosa.

En el silenci es forja cada mot
i la llum que s’escampa per fenelles
d’un vers que ens ve a les mans com un atot,

poemes que, com grans dins les tavelles,
van caminant des del no-res al tot.
Tot neix d’un ou i acaba a les estrelles.



Jordi Enjuanes-Mas

Dalí, Leda atòmica i Narcís

EX-LIBRIS

EX-LIBRIS


de Joan Garcia i Codina


Si comptes i recomptes les estrelles
per vici de comptar, veuràs, Joan,
que, petites com són, són finestrelles
que mirant-nos d’endalt, vénen i van.

Mal que amb els anys perdéssim bous i esquelles,
els estels allà dalt on sempre estant
són ulls que ens miren amb amor, clivelles
d’un món llunyà on algú ens està esperant.

Ara que, en el teu ple, el sol t’il·lumina,
sigues arbre que, amb fonda i dura rel,
s’enlaira ple d’ufana vers el cel

i en el robust brancatge arremolina
fillada, amics i, on l’ombra s’endevina,
la terra que en ell trobi cobricel.


Jordi Enjuanes-Mas

BOTTICELLI

BOTTICELLI



Bellesa transparent tan simple i pura
que encén els ulls i al fons del cor és brasa
i ens obre pas lla de la vella porta
d’un paradís, perdut crèiem per sempre.

Sense tu, Botticelli, tan sols fóra
Venus una paraula encara verge,
un rostre inexistent, fantasmagòric
només entrellucat en el vell mite.

No tindria colors la Primavera
sense Zèfir i Cloris escampant-nos
les flors que acull el davantal de Flora.

Ni la Verge tan bella estat hauria
ni el món fóra tan bell ni allò més íntim
del nostre cor, un cant a la bellesa!


Jordi Enjuanes-Mas

SEXTINA A LA MEVA MARE

SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008

PREGÀRIA ELEMENTAL

PREGÀRIA ELEMENTAL


A l’amiga Àngela Canet


Que el foc
ens cremi endins del cor
incendiant la nit obscura.

Que l’aigua
ens salti a dolls
rejovenint la nostra entranya.

Que el vent
--oh el més alt vol!--
ens meni
a percaçar la caça.

I que la terra
sigui de nou
el paradís que enyorem,
titil·lant flama
al fons de la memòria.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d’Hundertwasser

MIRALL NEGRE

MIRALL NEGRE


A Manel Ollé, amic poeta i crític *



Fes l’antic laberint, quin dels seus trossos
conserva encara cabdellada al fil,
la muda silueta de vells ossos
com grops deixats per la destral més vil?

Resten les traces que han deixat els cossos
perduts al fosc camí, on, peristil
sagnant, els pins guarden secrets atroços,
mirall negre d'un déu llord i incivil.

Sense pena se’n va enllà i sense glòria,
el nostre món absurd, i riu avall,
com un camí perdut, la nostra història.

I, engolint el més negre devessall,
la claveguera ens vessa a la memòria
trossos i grops i traces del mirall.



Jordi Enjuanes-Mas


* MIRALL NEGRE

LA MAR QUE MAI NO CALLA

LA MAR QUE MAI NO CALLA



A l’amic Quirze Grifell *



Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

*La mar que mai no calla

Fotografia: Església de Sant Quirze de Pedret

MALDESTRE JARDINER

MALDESTRE JARDINER


“Cuando planté rosales coseché siempre rosas.”
Amado Nervo


A Caridad Martínez, que m’ha fornit la citació



Maldestre jardiner, ni els rosers ni les roses
m’enjoien el jardí i, marcit ja el ramell,
s’esfullen les paraules com roses que no goses
guardar en els plecs d’un llibre ja espellifat i vell.

Només els llargs silencis que en soledat arroses
creen mons que no pella cap frèvol oripell,
mots ardents com la brasa, alliberats de noses
i envolats devers l’èter com l’ala d’un ocell.

Mots maurats amb la terra --tan carnal, tan aspriva!--
i el desig de l’entranya, gleves de somni i fang
amb un regust humil que impregna la saliva

d’un groc foll de ginesta i un roig intens de sang
i el balbuç tremolor de la paraula viva
que es gesta al cor i infanta l’únic vers pur i franc.



Jordi Enjuanes-Mas

Montserrat

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

J.E.-M.

POMELL DE ROSES SEQUES

POMELL DE ROSES SEQUES



D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.

Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.

I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren

més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.



Jordi Enjuanes-Mas

SANT JORDI

Que en pàtria malmesa

el nostre clam s'acordi

per vèncer la contesa,

oh gloriós sant Jordi!



Jaume Sala Cortada

A L’ALBA

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Gust de terra a la geniva,
foc de llar en la paraula.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Calor de sang i sentida
de rosa en la nit dallada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Enyor de llunes i signes
cavalcant en la mirada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Domta la mort ja ferida,
cavall de regnes de plata.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sagna el dol i l’eixorquia
al doble tall de l’espasa.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Alça banderes, que el dia
de la llibertat ja avança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sembra espigues i cull vida
als quatre vents de la pàtria.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Salva’ns els mots i revifa
les cendres de l’esperança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!



Jordi Enjuanes-Mas

EL BES

EL BES



No sé qui s’amaga
o quin dolç cor bat
a la reressaga
d’un tan bell retrat...

O si un dard embaga,
Amor i el combat
per un bes, manyaga,
acaba en empat.

Tot és i seria
problema de dos:
el qui el donaria

i el qui el rep, si fos
que un problema sia,
un joc tan joiós!



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: El bes, oli sobre tela, de Remy Disch

LA MEVA ÀVIA DE CASA OLCINOS DE GAVASA

LA MEVA ÀVIA

DE CASA OLCINOS DE GAVASA



Senyores d’un vell mas o masoveres,
brusa de farbalans i faldellí
d’aquells d’abans, madones finestreres
impregnades d’olor de romaní,

dones de les d’abans, mai romanceres
en oferir a qui passa un got de vi
i el pa i la llonganissa i, paroleres,
la conversa llescada sense fi.

I em ve el record de l’àvia com una
mestressa com aquestes, que al seu vol
fills i ramades, casa i camps aduna,

i amb taula ben parada i ple el barjol,
serena i ben plantada mancomuna
el pinzell i els colors d’Àlvar Suñol.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintures d’Àlvar Suñol

BADIA DE ROSES

BADIA DE ROSES





Si baixessin els déus a banyar-se a la platja,
Esculapi o Serapis, qui sigui tant se val,
i alguna Venus d’ara, bella com un miratge
els anés al darrere turgent i sensual,

i arribessin a port, després d’un llarg viatge
pintors de llargs bigotis i aire surreal,
poetes pastissers que reten homenatge
amb vetustes gonelles a una omega irreal,

gent del cine que arriba dalt d’una avioneta
per filmar alguna història de dames i galants,
i, enduts de tramuntana on la follia enceta,

recitéssim vells versos de poetes llunyans
i collíssim les roses que la badia espleta,
a cor què vols rebríem la joia a plenes mans




Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: La inauguració, de Carlos

SONATA DELS BONS HOMES

SONATA DELS BONS HOMES*



Esclata en cada branca,
recidiva la vida,
flameig de primavera,
sang de flors i d’aromes,
bell i pur el vell somni
d’un món que recomença,

bellesa que retroba
original i tendre
l’alè de Boticelli,

la bondat d’una música
que escolto i que m’emmena
al més dur dels silencis,

la claror que retroba
allò que sempre resta
i al fons de tot espia,

l’única melodia
que sempre al cor retorna
i el regira i capgira
i mai de mai no mor.



Jordi Enjuanes-Mas



*de la pel·lícula Das Leben der Anderen