LA MEVA ÀVIA DE CASA OLCINOS DE GAVASA

LA MEVA ÀVIA

DE CASA OLCINOS DE GAVASA



Senyores d’un vell mas o masoveres,
brusa de farbalans i faldellí
d’aquells d’abans, madones finestreres
impregnades d’olor de romaní,

dones de les d’abans, mai romanceres
en oferir a qui passa un got de vi
i el pa i la llonganissa i, paroleres,
la conversa llescada sense fi.

I em ve el record de l’àvia com una
mestressa com aquestes, que al seu vol
fills i ramades, casa i camps aduna,

i amb taula ben parada i ple el barjol,
serena i ben plantada mancomuna
el pinzell i els colors d’Àlvar Suñol.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintures d’Àlvar Suñol

BADIA DE ROSES

BADIA DE ROSES





Si baixessin els déus a banyar-se a la platja,
Esculapi o Serapis, qui sigui tant se val,
i alguna Venus d’ara, bella com un miratge
els anés al darrere turgent i sensual,

i arribessin a port, després d’un llarg viatge
pintors de llargs bigotis i aire surreal,
poetes pastissers que reten homenatge
amb vetustes gonelles a una omega irreal,

gent del cine que arriba dalt d’una avioneta
per filmar alguna història de dames i galants,
i, enduts de tramuntana on la follia enceta,

recitéssim vells versos de poetes llunyans
i collíssim les roses que la badia espleta,
a cor què vols rebríem la joia a plenes mans




Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: La inauguració, de Carlos

SONATA DELS BONS HOMES

SONATA DELS BONS HOMES*



Esclata en cada branca,
recidiva la vida,
flameig de primavera,
sang de flors i d’aromes,
bell i pur el vell somni
d’un món que recomença,

bellesa que retroba
original i tendre
l’alè de Boticelli,

la bondat d’una música
que escolto i que m’emmena
al més dur dels silencis,

la claror que retroba
allò que sempre resta
i al fons de tot espia,

l’única melodia
que sempre al cor retorna
i el regira i capgira
i mai de mai no mor.



Jordi Enjuanes-Mas



*de la pel·lícula Das Leben der Anderen

COM UNA ONADA

COM UNA ONADA


A Dèlia



Com una onada va, empès vers tu, el meu cos.
Ets tu la meva terra on el meu pas s’esborra,
caminant del teu somni on estès i en repòs
em fonc en un redós de calanques i sorra.

Com el vent sóc endut enfora del meu clos,
desbaratat el joc del meu enroc de torre
en el tauler on em tens a escac i mat reclòs
ferit pel teu amor, sens res que em pugui acórrer.

I sóc foc amagat on espia la flama,
cor que es forja en el teu incandescent caliu
i es fon pel teu amor, brasa ardent que m’ablama.

I ermot assedegat vora un jardí joliu,
oasi del teu cos que la bellesa enrama,
el meu cor es desviu per tu i en tu reviu.




Jordi Enjuanes-Mas



Pintura de Josep Mª Torrebella (Terra, fusta, metall, aigua, aire, foc / Tècnica mixta sobre tela / 60 cm x 160 cm / 2002)

DIVISA

DIVISA


de C.M. i C.


Prostrada. No vençuda.
Callada. Però forta.

La lluita dia a dia,
esperançada i ferma.

Viure allò que la vida
ens dóna avarament
i arrabassar-li el temps,
l’instant fugaç que ens dóna.

Bracejar en l’hora fosca
per vèncer i tornar a vèncer
i en l’hora dolça aprendre
a degustar el plaer
del temps i de les coses.

Embriagar-se amb copes
d’amor i de bellesa,
tot compartint la joia
a taula amb els amics.

I veure com madura
en seny i anys la fillada
i passar el testimoni
després de dura cursa,
pas a pas, de mà en mà.

I fer amb tota la força
que avui sigui demà.



Jordi Enjuanes-Mas

Pintura: oli de Miquel Torrecilla

RAUCA LA NIT

RAUCA LA NIT



Rauca la nit més tenebrosa i bruta
des que qui rauca és cap del vell ramat
on la gent, cada cop més diminuta,
viu en més fosca cleda i llord tancat.

Tot endegant l’insult i la disputa,
ens torna a un temps que crèiem oblidat
quan el país, perdent tot nord i ruta,
en nom de Déu morí crucificat.

Brinda amb copa d’orgull i de mentida
quan a l’altar consagra el vi, i el pa
sulla amb menyspreu per tot el que té vida.

I tot cercant entre germà i germà
l’afront, i de calúmnies fent crida,
a la Cope el que Crist va fer desfà.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Caminada per la muntanya de Fernando Botero

HOMENANTGE A JOSEP PALAU I FABRE

TINTA


La tinta m'empastifa els dits, les venes...

-He deixat al paper tota la sang

Josep Palau i Fabre



Massa paper ja s’ha embrutat de tinta
i massa tinta ens ha embrutat les mans,
massa lletra supèrflua indistinta
venuda i malvenuda en llords encants.

Cal pouar endins, al més secret recinte
cercant a cegues els incerts topans
del cor on brolla la paraula, encinta
del sentiment que encengui els nostres cants.

Que cada vers o mot, cada fonema
eixint del cor, neixi vivent i franc,
i vida i mort -l’únic i gran dilema

posat sobre el paper roig sobre blanc-
ens escriguin les ratlles del poema
amb gleves pures de la nostra sang.



Jordi Enjuanes-Mas