Vivaldi al fons. Un violí somica
pel temps fugaç. És arribat l’estiu.
La llum s’allarga, el dia s’amplifica.
Tot el món canta. I tota cuca viu.
Plural i singular, tan simple i rica,
la vida es vessa arreu i, renadiu,
el goig en cada branca fructifica,
en cada cor la joia troba niu.
La tarda cau, perdent-se en el dilema
del temps que fuig, mal que es voldria etern,
pescador i pesca en la mateixa trema.
Oh si, del Prete Rosso coetern,
durés per sempre més el meu poema,
primavera i estiu, tardor i hivern!
JE-M
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada