ADVENTS

ADVENT DE LA MARE

A Montserrat Giol i Draper

Desvetlla matinera el cant del dia
caminant de puntetes sobre llunes fràgils,
miralls on dormen resplendors d'estels.
És ella aquell silenci de l'amor
més clar que les paraules, és la joia
callada que és nascuda endins
de les entranyes, esquinçant-se entre
el dolor que estripa i l'alegrança
que la vesteix de sol. Ella se'n va
carrers enllà amb pas lleuger a encendre
amb l'esperança els llums de la ciutat,
a il·luminar les vies orbades d'amistat,
a portar claredat a les contrades
que dormen en la fosca, i a vessar
dolls d'aigua lluminosa a les muntanyes.
Al seu pas matiner van fonent-se els estels,
alba que canta el sol que li crema l'entranya,
goig que li salta encara en els replecs
més enyorats de l'ànima. I agafa
el bus que avui fa tard quan cal fer d'hora
per barallar-se amb l'ospedré d'ordinador
i fer neta la feina i bona cara
i contestar el telèfon i lluitar
pel pa de cada dia. Mentrestant
els fills s'hauran llevat i deuen ser
camí d'escola. I ella clou els ulls
i va veient la vida com s'escola,
com s'esllenega i es teixeix de nou
el vell vestit tan làbil de la vida.
I passa de puntetes sobre els somnis,
que no se'n trenqués cap, i es revesteix
de l'única riquesa que no és negada als pobres.
El sol li brilla endins endins del cor
i li puja a la gola el goig i entona,
amb un alè tot nou el Cant dels Pobres.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre del 1992

INÚTIL CEL ON LA MIRADA

INÚTIL CEL ON LA MIRADA


Per a una pintura de Montserrat Gudiol


Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou
d’amor que el nostre món envolta

i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!


Jordi Enjuanes-Mas

NU

NU



Transparent bellesa
de la nuditat,
plena exquisidesa
en un pur esclat

de llum que s’avesa
al joc amagat
de translucidesa
del pinzell manyac

i l’ull que s’afua
enllà dels confins
de la beutat nua,

calidesa on fins
lla de l’art traspua
la llum de l’endins.


Jordi Enjuanes-Mas

L’ENFORCALL

L’ENFORCALL




No sé el camí ni l’enforcall
on cal fer tria de la via,
amor o art, febre que nia,
mig desdoblada en el mirall,

en un mateix i únic centre
talment com si tot el que en si
és fruit d’amor, no pugui eixir
en plenitud d’un mateix ventre.

Triar no cal, i no s’hi val
que amor i vida facin muda
quan un eixorc voler remuda
somni en presó i en desigual

la tria, al cor feta insegura,
entre l’amor i la pintura.



Jordi Enjuanes-Mas

LA DEU

LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

CLAROR

CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

L'ENCESA

De cop la nit és plena de lligams
que ja sabia i no gosava dir-me.
Brillen estels que el dia m’amagava
i revifen la flama endins del cor.

Una furtiva llàgrima rodola
galzant els solcs d’aquesta cara amiga
còmplice de dolors i d’esgarrinys,
de silencis i enyors, de la frustrada

solitud que ens envolta com boirina
que enteranyina els marges del camí.
M’allarga una mà balba, el vell amic

que travessa la llinda del misteri.
I bufa el vent i aviva l’esperança,
flam incert, titil·lant. I encén la nit.



JE-M (1994)