SEXTINA A NATHALIE
Ningú pintar-la gosa de tan bella
com és, tan agençada que fa cosa
comparar-la mateix amb una rosa,
pell de pètals perfectes, dúctil flaire
que al seu entorn rumbeja, llum que és filla
del pinzell savi i gràcil de la mare.
Talment que, si no la pintés la mare,
potser tothom diria: No és prou bella
en la tela! Però si l’obra és filla
de qui bella és i fou, no és poca cosa
que pintura i color servin la flaire
de tal mare que va infantar una rosa.
Que la bellesa va de rosa en rosa:
de mare a filla i de filla a mare,
la filla de la filla en té la flaire
com un flascó que fa flairosa i bella
l’essència que impregna tota cosa
i que de serenor elegant és filla.
Que com aquella que del mar és filla
i escampa primaveres on la rosa
floreix roja d’amor i en cada cosa
deixa la seva empremta, d’amor mare,
Venus entre les belles la més bella,
també el seu rostre escampa amor i flaire.
I al seu pas, quan mou l’aire, duu la flaire
que té aquella bellesa que neix filla
d’un món ric i profund, i torna bella,
senzilla que és i fràgil com la rosa,
la cara que els pinzells i uns dits de mare
perfecta fan per damunt tota cosa.
Ni res sobra ni manca: cada cosa
és justa i natural en llum i flaire;
aciençat i expert, l’ull de la mare
que doblement perfeia els de la filla,
estructura perfecta de la rosa
que en doble part d’amor i d’art és filla.
Ella és tan bella sobre tota cosa
que com la rosa escampa llum i flaire:
ho diu la filla i ho pintà la mare.
Jordi Enjuanes-Mas
