VEREMA

VEREMA

És l'hora, amics, és l'hora:
entre els pàmpols, el sol fet or aflora
en els brillants gotims
sucosos dels raïms.

És l'hora, amics:
cada vinya és un cant, cada cep un poema,
reneixen vora els cups ritus antics:
és arribat el temps de la verema.

És l'hora, amics, ara i encara
de trepitjar a peu nu
la joia avara
del foc daurat que cada raïm duu.

És l'hora, amics, de beure
frescal el primer most
com un primer amor que un arreveure
s'emportarà ben tost.

És hora, amics, és hora
que alcem un got de vi:
cal pit i fora
per viure i per morir:

només l'amor fa lliure
per escollir el camí
de viure per morir
o de morir per viure.

Es l'hora, amics, és hora
que alcem un got de vi.

Jordi Enjuanes-Mas

TOT L’ANHEL DEL DEMÀ

TOT L’ANHEL DEL DEMÀ




Per a Piedad

i també per al bon amic Albert Manent *

recordant Tot l'enyor de demà
de Joan Salvat- Papasseit.



No l’enyor, ans l’anhel, tot l’anhel del demà,
d’un demà que sé meu creixent-me dins l’entranya,
flagrant d’aquella olor d’un pa tou que no enganya,
gustós com un pernil pascut només d’aglà.

Anhel de l’aire net i pur de la muntanya,
del fontinyol d’on beure tot allargant la mà,
de l’embat amical de l’ona que ve i va,
d’un cel que em brilla al pit i mai no s’enlleganya.

Anhel de nous captards on l’arc de sant Martí,
després d’un fort ruixat, encengui un pentagrama
harmònic de colors, i a casa el llessamí

que flaireja joiós i l’eixida recama
beneeixi l’amor que, florint a desdir,
per sempre el nostre cor i el nostre viure ablama.



Jordi Enjuanes-Mas




*Salvat-Papasseit va dedicar Tot l'enyor de demà a Marià Manent, pare de l'Albert.

Pintura de Kristina Mindszenti, Arc-en-ciel de l’esperance.

VENIM DE LLUNY I ELS VENTS BUFEN ENCARA

VENIM DE LLUNY I ELS VENTS BUFEN ENCARA




Venim de lluny i els vents bufen encara
des d’un ponent que ens barra sempre el pas,
magre país, ric de somnis i escàs
de llibertat que ens torni veu i cara.

I malvivim vivint encara al ras,
cremat el vell casal i sense empara
de llei ni de senyor, i adesiara
festejant la desfeta i el fracàs.

I, lluny de ser el vell poble que retroba
en el passat llunyà força i anhel,
vivim fent joc a qui ens fa esclaus i ens roba,

i dividim les forces en duel
eixorc, on ja cap saba no renova
l’arbre pairal ferit de soca a arrel.




Jordi Enjuanes-Mas

LLEGAT

LLEGAT



a Anna Enjuanes-Martí




Et vull deixar, olorós de llessamí,
el món que jo he estimat, la poesia,
tot allò que m’enduc i resta ací
només visible al cor que és qui destria

els mots i els sentiments que, bri a bri,
entreteixeix el vers, i l’harmonia
que fon l’avui amb el demà i l’ahir
i el joi* que és com un tast de l’ambrosia.

El teu gust per les lletres m’és aval
de la teia que un foc sagrat ablama
molt endins del teu cor com un regal

més preciós que l’or o que la fama.
Et prec, Anna, que siguis com vestal
que vetlli amb seny manyac la meva flama.




Jordi Enjuanes-Mas

* En el fin'amors trobadoresc, el joi és l'exaltació de l'amor, l'erotisme, la bellesa, la poesia que canta el món refinat i cortès dels trobadors.

PREGÀRIA

PREGÀRIA


Per a Jordi Enjuanes-Mas


Senyor dels temps, de l’hora de naixença,
del créixer i de la fèrtil plenitud,
poseu també llunyana la partença
de qui tot just arriba a senectut.

Quan un mal vent s’acosta i duu glaçades
en feixes del poeta, sembrador
que té per dir paraules a braçades,
vulgueu-li fer més llarga la tardor.

Senyor, deixeu que confegeixi versos
en bell catalanesc, com blats dispersos
que fruitin ran dels nostres viaranys.

Com l'aire ens cal sentir paraules belles
d’aquesta terra, com de les estrelles:
deixeu-les dir al Jordi per molts anys!

Jaume Sala

Puigcerdà, 9-VIII-2008


Pintura de Miquel Torrecillas

LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ




La negra nit crema
l'ahir i el demà
i la joia centra
llunes, sols i espais.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.

Sucós com un préssec
el teu sexe bla
i olorós el ventre
llessamins enllà.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.

La negra nit crema
l'ahir i el demà,
i plouen estrelles
a dalt del terrat.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.



Jordi Enjuanes-Mas

EL PA DE DEMÀ

EL PA DE DEMÀ



“En l’Evangeli anomenat segons els Hebreus, en comptes de pa supersubstancial (necessari per a viure) hi he trobat mahar, que vol dir de demà, de manera que el sentit és: El nostre pa de demà, és a dir, futur, dóna’ns-el avui.”

Sant Jeroni, In Matthaeum,I, 6,11: PL 26,44C-D



Tot és regal i és rica cada estona
viscuda intensament: l’aura frescal
que, enmig de la calor ve i m’acarona
com la mà de la dona, tan bogal

en manyagues carícies, que em dóna
tot el millor que té quan i com cal.
Tot és do fugisser, com papallona
vestida amb vius colors i aire nimfal

que ve i que va com dansant de puntetes
sobre les flors que enjoien el jardí
i, ignorant el demà, mostren coquetes

llur esplendor reial. Sols prec per mi
que Déu em doni avui a mans repletes
el meu pa de demà ara i aquí.

Jordi Enjuanes-Mas

Pintura: Dalí, Pa i raïm

UNA PETITA MÚSICA

UNA PETITA MÚSICA

A l’amic periodista Manuel Pérez i Muñoz*

Una petita música ressona
des d’anit al meu cor fet tornaveu
de la veu de l’amic que amb mi es consona
tan subtilment que es fa la meva veu.

No l’uníson, sinó l’acord que sona
harmoniós perquè els dos cors d’on beu
tenen un dring tan pur que no dissona,
ans s’enriqueix d’un broll de doble deu.

Manuel, amic meu, ah quina enveja
em fa el teu verb madur i tan fresc encara
que, elegant i vital, joiós rambleja

amb el to ardent del foc d’una alimara!
I mal que sols la lletra és qui ens franqueja,
d’ànima ens coneixem, si no de cara.

Jordi Enjuanes-Mas



* que m’ha dedicat un deliciós escrit en el seu bloc L’Epistolari Blau que us recomano

http://lepistolariblau.blogspot.com/2008/08/epstola-de-la-msica-que-ens-queda.html

RETORN

RETORN


A la meva néta Roxane,
que m’ha rebut a casa
després d’una llarga estada a l’hospital.


Retorno a casa, com retornà Ulisses,
després de llarga estada en un hostal
on és magre el menjar, i, les llonganisses,
les donen intubades tal com cal.

I quin goig tot de cop quan ja capisses
que el somni del retorn es fa real
i sents que ja grinyolen les frontisses
del portal del jardí del meu reial * !

Que ara sóc rei amb ceptre i amb corona
d’aquest reialme que joiós m’acull:
ministrers refilant una xacona,

l’ombra servida, al meu plaer i antull,
d’arbres amics, i els ulls d’una xicona
que estimo i que m’estima. Què més vull?


Jordi Enjuanes-Mas


Il·lustració: La cambra del poeta, dibuix de Roxane Aubert


* Nota. reial: estatge reial. "E entram-nos en un reial en què nós posàvem." Llibre dels feits, cap. 266.

PLANY PER SANTA MARIA DE LA BAELLS

PLANY PER SANTA MARIA DE LA BAELLS *




Deixeu-me, bons amics, deixeu que plori
sobre aquest munt de desolades pedres,
trist esquelet d’allò que fou un dia
un temple antic i bell que il·luminava,

com una perla enjoia una conquilla,
la vall menuda en el congost on s’obre
pas el riu Llobregat, juganer i fèrtil,
omplint de llum i vida el paisatge.

Oh desolat país! Oh la desídia
dels que menen el nostre pobre poble
que ja no sap què som ni sap què fórem!

Damunt d’aquests carreus deixeu que plori
com si plorés damunt de la despulla
d’allò que fou temps ha la nostra pàtria.




Jordi Enjuanes-Mas


* Amb motiu de la construcció del pantà de la Baells es van desmuntar i numerar les pedres dels principals elements arquitectònics del temple de Santa Maria de la Baells (documentat des de l’any 1001) amb la promesa de fer-ne la reconstrucció. Les pedres, després de molts anys, encara continuen esperant...

ARBRE

ARBRE



« Être dans la nature ainsi qu’un arbre humain. »
Anna de Noailles (1876-1933)



Ser enmig de la boscúria talment un arbre humà
que sent com li batega la vida en cada fulla
i resta desolat quan l’hivern el despulla
i, arrapat fort a terra, espera un nou demà

i, alçant nues al cel les branques, es tresulla
de tant i tant mirar i de tornar a mirar
per si el batec d’una ala ressona horitzó enllà
fent esclatar de cop la vida comsevulla,

i sentir des del més profund de cada rel
desvetllar-se en la nit la calda correntia
de la saba que munta amb renovat anhel

i enmig de la boscúria ser un cor que nit i dia
joiós es renovella dreçant-se vers el cel
regalimant reïnes d’amor i poesia.



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura de Gustav Klimt, L'arbre de la vida

NIT DE SANT JOAN

NIT DE SANT JOAN



Em vestiré de foc aquesta nit
i el meu vers punxaré de mil espurnes
com estels que fiblegin l’infinit
fent transparents les soledats nocturnes.

I revindré amb les fonts amb nou delit
fent reverdir les hores més saturnes,
oh amor que, xarbotant al fons del pit,
en el meu vers i en els meus ulls llampurnes.

Amb aigua i llum vull batejar el meu vers
i el meu amor servant-los a mansalva
del temps fugaç a tota joia advers,

endinsar en el misteri la mà balba
i, pel camí estelat de l’univers,
esperar impacient que es llevi l’alba.



Jordi Enjuanes-Mas

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA


En memòria
de la meva cunyada Camil·la Martí,

morta avui de matinada


Te’n vas enllà de l’última carena
i aquí només ens resta a l’horitzó
la posta que s’allarga al lluny i ens mena
vers allò que no mor. No hi ha dolor

més gran, no hi ha, Camil·la, més gran pena
que sentir com tot s’omple de foscor!
Però, en la nit, la fosca se’ns emplena
del teu caliu on crema la claror.

Ens resta encès el ble que no vacil·la
dels teus ulls estelant el cel d’encís,
la teva pau serenament tranquil·la,

el teu amor vetllant pel teu país
i els fills que són el teu mirall, Camil·la,
en l’amor compartit amb el Lluís.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Posta de sol de Turner

OR I LILÀ

OR I LILÀ


Le galop bleu de souvenances
Traverse le lilas des yeux.

G. Apollinaire



Un galop blau de recordances
passa i se’n va carena enllà
on cau el sol ara que, manses,
les hores van per no tornar.

Que allò que ha estat mai no retorna
i allò que ens queda és sols record
que, si és al cor allà on sojorna,
mai no del tot se’n va ni mor.

Pot ser que ens resti a les mans balbes
la pols que deixa un papalló,
la llum d’enyor de noves albes
o el deix d’un vers o una cançó

o bé el galop que s’endevina
or i lilà on la tarda fina.


Jordi Enjuanes-Mas



Pintures de Miquel Torrecilla i de Mquel Barceló

CAMIONS PARATS

CAMIONS PARATS



camions parats
fan negra la tarda

els taulells tristesa

la vida més cara
no més important

als taulells tristesa
i els carrers mullats

hi ha potser qui riu
hi ha potser qui ens mana
i està molt enlaire
nosaltres a baix

el gran titellaire

és qui ens marca el pas



Jordi Enjuanes-Mas

OU



"Tout naît d’un œuf et finit dans les étoiles".

Cari Martínez


Món primigeni que a la llum desclou
tota cosa que mai no ha estat desclosa,
misteri de l’amor, aquell que mou
el sol i les estrelles i reposa,

tant reposant com és, i en té ben prou
en ser tan bell com bella és una rosa,
o en germinar en l’enclòs perfet de l’ou
o en respirar en l’alè de cada cosa.

En el silenci es forja cada mot
i la llum que s’escampa per fenelles
d’un vers que ens ve a les mans com un atot,

poemes que, com grans dins les tavelles,
van caminant des del no-res al tot.
Tot neix d’un ou i acaba a les estrelles.



Jordi Enjuanes-Mas

Dalí, Leda atòmica i Narcís

EX-LIBRIS

EX-LIBRIS


de Joan Garcia i Codina


Si comptes i recomptes les estrelles
per vici de comptar, veuràs, Joan,
que, petites com són, són finestrelles
que mirant-nos d’endalt, vénen i van.

Mal que amb els anys perdéssim bous i esquelles,
els estels allà dalt on sempre estant
són ulls que ens miren amb amor, clivelles
d’un món llunyà on algú ens està esperant.

Ara que, en el teu ple, el sol t’il·lumina,
sigues arbre que, amb fonda i dura rel,
s’enlaira ple d’ufana vers el cel

i en el robust brancatge arremolina
fillada, amics i, on l’ombra s’endevina,
la terra que en ell trobi cobricel.


Jordi Enjuanes-Mas

BOTTICELLI

BOTTICELLI



Bellesa transparent tan simple i pura
que encén els ulls i al fons del cor és brasa
i ens obre pas lla de la vella porta
d’un paradís, perdut crèiem per sempre.

Sense tu, Botticelli, tan sols fóra
Venus una paraula encara verge,
un rostre inexistent, fantasmagòric
només entrellucat en el vell mite.

No tindria colors la Primavera
sense Zèfir i Cloris escampant-nos
les flors que acull el davantal de Flora.

Ni la Verge tan bella estat hauria
ni el món fóra tan bell ni allò més íntim
del nostre cor, un cant a la bellesa!


Jordi Enjuanes-Mas

SEXTINA A LA MEVA MARE

SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008

PREGÀRIA ELEMENTAL

PREGÀRIA ELEMENTAL


A l’amiga Àngela Canet


Que el foc
ens cremi endins del cor
incendiant la nit obscura.

Que l’aigua
ens salti a dolls
rejovenint la nostra entranya.

Que el vent
--oh el més alt vol!--
ens meni
a percaçar la caça.

I que la terra
sigui de nou
el paradís que enyorem,
titil·lant flama
al fons de la memòria.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d’Hundertwasser