ALES

Ales del somni
ferint els blaus de l'èter,
amb tu em sé lliure,
ocell que amb mi t'envoles
enllà de les muntanyes.


JE_M

AL MEU GOS KYON

a Dino Buzzati pel seu conte
El gos que va veure Déu


Oceà de l'amor, paradís de silenci,
misteriosa vida on el caliu el cor
encén una guspira que la tenebra venci,
farell que al lluny m'invita a l'abrigall d'un port.

Ben al fons de l'esguard, gorg d'enyors i promeses,
primavera de somnis, tardor feta record,
plenitud estival de joventuts malmeses,
hivern que presagia, deseixida, la mort.

I al bell mig tu, fidel, fidelíssim que em mires,
company de solituds, alè que en mi respires,
ull atent que no em deixa, tothora al meu costat.

Als meus peus dorms quiet i, si el demà no arriba,
o es fa enyor el passat, tu, Kyon, serves viva
la senzilla certesa de la fidelitat.


JE-M (198?)

LLETRES I MÚSICA

Lletres i música:

riquesa inabastable,

mar sense ribes

on m'afono i em perdo

i on, perdut, em retrobo.

Portada del llibre LES HORES

A la pintura Pegàs de Roxane Aubert



Cavalls que corren
per les prades del somni
d’uns ulls de nina:
que l’encís mai no es trenqui,
mirall que és de bellesa.

CREDO

1. CREC EN EL FOC


Crec en el foc, raó i força que engendra
i expansiona l'univers,
energia fecunda fent possible la vida,
déu terrible destruint i recreant el món,
gos manyagós que ens llepa el cos i ens colra el rostre,
infant juganer amb milers de dits
acaronant el silenci de les ombres,
claror, contorn, bellesa de les coses,
ànima de l'espai punxant la nit
de misteri infinit, viatger infatigable
als límits de l'etern il·limitat,
més enllà dels murs del que és pensable,
immens en el seu poder,
terrible en la seva inconeguda energia mai no domesticada,
luxúria dels ulls, abarrocada joia
infinita en l'arc iris, oh color,
indescriptible, inabastable, plural,
insubornable i gratuït plaer,
riquesa infungible dels pobres, oh sol,
pa de la mirada, taula parada de tots els béns,
realitat de totes les existències,
raó de la matèria i llum de l’esperit
Oh Amor, foc creador que mai s’apaga,
fontana de la vida, deu del coneixement,
fogar del cor, escalf del sentiment,
oh flam etern, inici i fi de cada cosa,
abrusa i torna cendra la nostra nit,
revifa i renovella la nostra pobra llum
i torna plena i sense posta la nostra vida humana!

2. CREC EN L'AIRE

Crec en l'aire, espai lluminós infinit,
albada creadora incendiada de paraules,
silenci gairebé de la matèria,
ales esteses de la llibertat,
inabastable voladissa de somnis,
alè planant damunt del ventre verge del no-res
gestant l'embrió immens de l'univers,
eros fecund balbucejant el nom
reclòs en el misteri de les coses,
brisa suau amanyagant sorrals,
oreig frescal acaronant les roses,
aura besant el si de les donzelles,
vent revolt, insubmís, esbarriant camins,
foc follet jugasser empaitant les fulles seques de l'enyor,
torb bufaneu desdibuixant muntanyes,
esclat tempestuós de l’huracà,
tità ferotge destruint mil móns,
fogony alletant al seu pit les deus de la vida,
ràfega sembrant rutes al nord i al sud, a l’est i a l'oest,
rosa que abrasa tots els horitzons,
vincle feraç de la fraternitat,
bandera desplegant tots els colors del dia,
veu de la nit, oh música que omples de llum la soledat!,
festa del cor, joia dels sentiments,
arpa eòlica de l'ànima,
eternal harmonia equilibrant esferes,
pern que regeix el caminar dels astres.
Amb tu vull créixer ple de seny i paraula,
en tu sóc Verb renovellant la terra,
pa tornat cos que alimenta el silenci,
vi tornat crit i cant omplint la nostra nit,
pentagrama d'amor creant i recreant
la simfonia dolça de la vida.

3. CREC EN L’AIGUA


Crec en l'aigua, etern prisma brodant,
amb ors vells, el retaule del somni,
llac ombriu del record,
dolç clos matern on em perdo i em trobo.
Retorno al ventre on la llum és amor,
gorg encisat per l'única tendresa
que em redimeix encara del dolor de viure.
Reneixo en el silenci dels coralls i les algues,
de la nit viva, espurnejant i pressentida
dels ulls humitejats
de bondadosa intel·ligència de la meva mare,
en la pautada correntia de la sang
i el bategar amorós del bressoleig del cor,
aigües saltant dins meu com rierol
rejovenint-me encara les entranyes,
regant arenys i erms del meu verger soliu,
pluja suau que em canta pels camins,
xòrrecs que em corren per la pell de l'ànima,
xaragalls ablanint la set del meu enyor.
I sóc nat de les aigües del riu
que brolla esponerós del costat dret del temple
i em brillen a la sang les ametistes
encastades al beire del misteri
i bec la vida a borbollons
en la deu pura i callada que em neix
en els replecs de mi mateix.
I esdevinc ja tot pa, ja tot paraula,
brocal del pou on bonament s'assegui
a reposar i a beure,
el vianant que passi.

4. CREC EN LA TERRA


Crec en la terra, mare feraç, ubèrrim úter,
solc obert, llavis fecunds besats per la paraula,
bressol que gronxa, sempre jove i sempre vella,
la vida innumerable, immensa,
inconeguda en els seus misteris,
inabastable en la seva plural diversitat,
íntima en la seva absoluta unitat,
manyaga i fugissera, terrible i tendra, generosa i avara.
Crec en el fang, treballat per l'amorosa mà de la vida,
vas fràgil encerclat per la mort,
argila encesa amb foc d'eternitat,
Llot transparent, filigrana al vol
d'una ala de papallona, somni,
porcellana gràcil del pensament,
opacitat diàfana del mirall sense fons dels ulls.
Crec en el fang comú que ens agermana,
falda amorosa que ens acull a tots,
taula parada de tots els béns,
jardí de totes les delícies.
Crec en la terra posseïda pels humils,
compartida, no pas espoliada,
conreada, no pas assolada,
lliure i franca, no pas asservida.
Crec en el paradís enyorat,
en la tasca benaurada de fer d'aquesta terra
la casa pairal de tots els homes,
el recer on tots els éssers
creixin joiosos en pau i en llibertat.
Crec en la dolça terra, casal dels meus que enyoro
badívol a la riquesa plena de l'amor
i obert a tots els vents de l'esperança.

JE-M (1991)

XACONA EN RE MAJOR

Només sóc si amb tu sóc, i sóc amb tu
música que, trenant acords, musica
la llunyana florida i el madur
reflorir d’una joia encara rica

ressonant en tocoms on l’hora duu
certeses que el temps forja i aurifica:
profund, melodiós, l’enyor relluu
d’ors vells que sols l’edat autentifica.

Només sóc si amb tu sóc la melodia
conjugant subtileses dels flautats
amb el baix en el joc de l’harmonia.

No pas l’uníson, sinó els sons creuats
de sentiments que sols el cor desnia,
destre joc de les mans sobre els teclats.

JE-M

LA TARDA

Sempre la tarda sigui
sempre com ara sempre.
El sol, gos manyagós, acaricia
lla d’enllà el bru relleix de les carenes
i ressegueix les corbes del teu cos.
Sóc amb tu fos en tu:
no calen mots per dir-te com t’estimo,
com m’embriaguen encara els teus cabells,
com el silenci m’és música callada,
com et sé el gest
i sé allò que penses i el que sents,
com la joia s’estoja en l’entranya més íntima,
vi generós que va envellint
en quietuds fecundes del celler,
caliu colgat que revifa la tarda
que, amb pas calmós, s’allunya a l’horitzó.
De bells ors vells encesa, assossegada
sempre la tarda sigui
sempre com ara sempre


JE-M

SOTA EL PONT BAIXA EL RIU

Sota el pont baixa el riu.

Contracorrent, la solitud del cigne
sense calfreds, sense romanticismes,
trenca el mirall opac de les aigües que duen
secrets enyors del cor, inútil dansa,
etern retorn de tot allò
que sembla que se’n va.

Vetllo la nit
penjat a la barana del vell balcó
com si fos des de sempre
que sóc aquí.

La vila dorm murada en el silenci
de lluïssors difuses
on perdo els ulls
interrogant solituds.

Potser si es lleva la boira,
algú em dirà com
és d’immens el batec
inabastable
de la nit encalmada.

JE-M

PETITS POEMES XINESOS

CANÇONS SOBRE EL TEMA
LA BRANCA TRENCADA DEL SALZE

Anònimes

Munta a cavall sense agafar el fuet,
cull, altrament, una branca de salze.
En camí o en repòs, la llarga flauta als llavis,
el viatger errant de pena mor.

* * *

El meu cor endolat ha perdut l’alegrança;
que no pugui ser jo el fuet del qui estimo!
De camí, o bé a casa, estreta pel seu braç,
a cavall, o en repòs, a frec dels seus genolls.

POEMA DE COMIAT

Anònim

Els salzes verdejants s’inclinen fins a terra,
a balquena les flors s’envolen en ple cel.
Quan ja totes les branques hagin estat tallades
i que totes les flors hagin emprès el vol,
com saber, viatger, si seràs de retorn?

K’ong Chao-ugan (577-622)

LES FULLES QUE CAUEN

Al començ de l’autumne,
el caure de les fulles que n’és de corprenent!
errant a la deriva, com el cor de qui viu exiliat,
s’envolen, giravolten, refusant caure en terra,
amb semblant d’enyorar llur pàtria, la boscúria.


Traducció adaptada: JE-M

TRADUCCIONS DE LI-PO (701-761)

DAVANT D'UN GOT DE VI

Si us plau, amics, no menyspreeu la copa!

El vent primaveral ve somrient.

Com vells amics, pruners i presseguers

Vessant de flors ens fan com de corona.

Canten gais oriols en la boscúria;

La lluna brilla dins el beire d'or.

Érem joves ahir, la pell en flor.

Ara en els blancs cabells el temps fulgura.

La bardissa envaeix el vell palau,

Són pastura dels cérvols les terrasses.

Les portes de les sales i les cambres

tanquen muntanyes de polsegueram!

Per què aquest licor, doncs, refusar?

Els homes ja passats, on són qui ho sap?

LIBACIO SOLITARIA AL CLAR DE LA LLUNA

Entre les flors un got de vi:

Bec solitari sense un amic.

Alçant la copa, convido el clar de lluna;

La meva ombra davant meu: heus ací que ja som tres.

La lluna, ai las, no en sap, de beure

I l'ombra en va em segueix el pas.

Companyes d'un instant, oh lluna i ombra!

Amb joguineigs joiosos festegem que és primavera!

Quan canto, la lluna indolent badoca;

Quan danso, la meva ombra esgarriada es deforma.

Tant que estiguem desvetllats, junts alegrem-nos;

I, un cop atesa l'embriaguesa, que cadascú se'n vagi.

Que duri eternament la nostra relació sense ànima:

Retrobem-nos a la llunyana Via Làctia.


Li Po

VEVEY

Densa boira, la tarda i el llac atrapant cignes
en el mirall opac de les aigües quietes,
cavallets enllorats -infantesa llunyana-
com un cor presoner giravoltant inútil
en tocoms desapresos on el record es balma
desxifrant primaveres de sentides i tactes,
tremolant de desig la nuesa dels cossos,
la teva sina blana i el verd i el blau i l’hora
immensament tranquil·la i el flanc de la muntanya
eterna que segella l’instant que ens feia creure
immortals com els déus d’un paradís de gespes
i somnis i certeses lla d’enllà de silencis
que només sap el cor ara que passa a passa
la vila ens obre pas per carrerons i places
entelats de boirines i, lluny de la brocanta,
davant la muda rada, lla d’enllà Eminescu,
poeta amic, i encara, tan solitari i tendre,
el vell Chaplin dictant-nos fineses a l’orella
i els cavallets de sempre giravoltant sense esma
amors anhels i veles en íntima escomesa.

J.E.-M.

SÓC MARXANT DE PAPER VELL

Sóc marxant de paper vell
malaltís de fullaraca
que se m’arrapa a la pell.

Sense un ral a la butxaca,
regiro el fons del calaix
o escorcollo la petaca

per si un vers hi troba encaix:
ni un mal tret de vers ni rima
duc al revellit carcaix,

musc l’art i el joc de l’esgrima.
Qui fos Cyrano, per cas,
que tan destrament arrima

tant l’espasa com el nas,
la burla, l’amor, la brega
amb floret i mot sagaç

i el més fort i llest doblega,
i al balbuç enamorat
que a cada mot empassega

dicta el vers tan ben faixat
que en la guerra més antiga
encaixa l’escac i mat.

Llauro en va la meva artiga
i espera en va el blanc paper
el vers que a perfer-se triga.

Si bé el pare m’aprengué
el vell art de la xapeta,
ja l’oblit se l’endugué.

Poeta de feina neta,
Verdaguer em dóna lliçó:
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

J. E.-M.

23 de novembre de 2006

LA MULA

LA MULA

a eMule amb gratitud


Regalava l’alè la mula humil
a l’infant i ningú no l’altifica,
generosa com és, pel franc estil
solidari i fecund que, mica a mica,

pausat com el seu pas, un u per mil
per a tots el regal ens multiplica:
Haendel o Bach fent de desembre abril,
caliu colgat, l’últim cant de Buika,

el cel·lo amic del meu veí Casals
convidant els ocells ran de finestra,
la Caballé servida a gavadals,

o bé en Serrat invicte a la palestra,
tot el que vull i més per quatre rals,
estrenes de Nadal d’alè i orquestra!


Nadal 2006