LA DEU

LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

CLAROR

CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

Georges Haldas, TESTAMENT

TESTAMENT

I

Llego als meus fills aquesta
descolorida albada
el pa trist dels carrers
on jo m'he escarrassat
Els llego les fontanes
que m’han parlat de nit
els vagons solitaris
i els vells oms capolats
Tots els racons obscurs
i els hangars desolats
i els somnis mal entesos
d’una felicitat
per sempre anorreada
Amb les vies els llego
el rovell de tants anys
els trens sens viatgers
l’estació deserta.
Llego rere la joia
la vila tranformada
Com s’és mudat aquell
que ho creia estimar tot
L’únic llegat que els deixo
és la infidelitat.

II

Moriré dividit
molest Sense esperança
Als meus fills ara els llego
la immensitat d’un deure:
Redreçar-se, Reviure
Acabar cada vespre
la tasca del matí
Finalment donar als altres
aigua més dolça a beure

Als meus fills els faig deixa
d’un sinistre mirall
que en recordança meva
trencaran ben trencat
Per tal que amb els bocins
es refaci l’estrella
que en néixer vaig trair
I que la mort retorni
al seu esclat primer
Als meus fill ara els llego
un deure imperiós:
Mai no desesperar


del llibre de Georges Haldas: La blessure essentielle

Traducció de J.E.-M.

POEMES DE MOHAMED DIB (1920-2003)

L’OBLIT


Hi havia una taula.
També unes cadires.

Va oblidar què.
Retenia l’alè.

Hi havia un rellotge.
Hi havia un bufet.

També una finestra.
Ocells que hi passaven.

Aixecà els seus ulls.
Els veié passar.



L’ESCALA


Posà el primer peu
Sobre el primer esglaó.

Posà el segon peu
Sobre el segon graó.

Hi sóc arribat,
Digué. Va pujar encara.

El sol es féu proper.
Continuà pujant.

Tremolaven ses cames.
Pujava lentament.

No tenia cap por.
Encara amunt, digué.



EL GLOBUS


Dibuixà un globus.
El féu petar amb el dit.
Quin espetec va fer!

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El globus se n’era envolat.

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El cercà més encara. Res.

Alçà els ulls.
Veié un forat obert.
Va cloure els ulls




Traducció de J.E.-M.

VUITANTA ANYS DE L'AMIC CLIMENT FORNER

AH SI POGUÉS, DEL VOL D’UNA ARONDETA


A l’amic Climent Forner i Escobet
en els seus vuitanta anys



Ah si pogués, del vol d’una arondeta,
enviar-te algun vers, però no puc
que la tardor és vinguda ja i, pobreta,
en llunyedà país troba aixopluc.

De lluny et reto honors, germà poeta
fecund en obres i ja d’anys feixuc
com l’arbre que a Campllong de sempre espleta
els patris fruits d’on tots fem espelluc.

Que encara per molts anys sota l’empara
dels teus tres brancs fidels trobin sopluig
l’amor, la fe i la terra que ens és mare

mentre els teus versos siguin sobrepuig
del teu mestratge tan fecund i, encara,
de la bellesa que la mort defuig.




Jordi Enjuanes-Mas

31 d’octubre de 2007

LA BRUIXA DE L'EST

LA BRUIXA DE L’EST



Temps era temps, quatre bruixes hi havia:
una del nord i una altra de migjorn,
una que del ponent sols s’abellia
i una altra a la qui ara dono el torn.

Ella us explicarà que ha temps vivia
al lloc de volta el món i torna al born,
on neix el sol, si s’escau, cada dia
i on en un bell palau té el seu sojorn.

Les seves arts, mal que de bruixeria,
són entre totes les més belles arts,
si altra cosa us digues us mentiria,

que atreu amb els seus contes els esguards
dels infants i, a internet amb galania,
dels que infants ens sentim mal ser vellards.


J.E.-M.

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS




Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos
i les murmuracions dels vells estrictes
reputem que no valen ni cinc cèntims.
Els dies poden néixer i poden pondre’s:
Però quan la breu llum nostrada es pongui
ens tocarà dormir una nit eterna.
Dóna’m mil besos, després cent encara,
després mil més, i una nova centena,
i encara uns altres mil i cent encara,
després, quan molts milers ens n'haurem fets,
per tal de no saber embullem-ne el compte
perquè cap envejós mal d’ull no ens doni
quan sàpiga que tants foren els besos.




© Traducció de Jordi Enjuanes-Mas

CATULLI CARMINA

VIVAMUS, MEA LESBIA , ATQUE AMEMUS




[ad Lesbiam.]
_____________________________________




Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis.
soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus invidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA



Besa’m encara i besa’m més i besa:
dóna-me’n un dels teus més saborosos,
dóna-me’n un dels teus més amorosos:
te’ls tornaré roents com brasa encesa.

Ai las, et planys? Vine i calmo amb prestesa
el teu mal dant-te'n deu dels més melosos.
Així mesclant uns besos tan joiosos
l’un de l’altre fruïm amb avidesa.

Doble vida llavors cada un rebrà.
Cadascú en si i el seu amic viurà.
Permet-me, Amor, pensar una ximpleria:

no em sento a gust vivint discretament,
i no em podré donar acontentament
si no faig, folla, alguna bogeria.


Louise Labé (¿1524-1566?)



Traducció el català de Jordi Enjuanes-Mas

BAISE M'ENCOR

BAISE m'encor, rebaise moy et baise :
Donne m'en un de tes plus savoureux,
Donne m'en un de tes plus amoureus :
Je t'en rendray quatre plus chaus que braise.

Las, te pleins tu? Ça que ce mal j'apaise,
En t'en donnant dix autres doucereus.
Ainsi meslans nos baisers tant heureus
Jouissons nous l'un de l'autre a notre aise.

Lors double vie à chacun en suivra.
Chacun en soy et son ami vivra.
Permets m'Amour penser quelque folie :

Tousjours suis mal, vivant discrettement,
Et ne me puis donner contentement,
Si hors de moy ne fay quelque saillie.



Louise Labé (¿1524-1566?)

COMIAT DE LES ORENETES

COMIAT DE LES ORENETES




Dansaven, al jardí, les orenetes
com si ens volguessin dir l’últim adéu,
com si giravoltessin de puntetes
rendint honors de vassallatge al feu

on han viscut les seves amoretes
i on, del ràfec de casa fent manlleu,
construïren el niu, sublims paletes,
poema que del fang bellesa extreu.

Se’n van, ara que el temps s’enfredolica,
devers altres contrades d’un país
on l’hivern s’embelleix i s’aurifica

d’un sol esplendorós i un cel mai gris,
sols enyorant Vivaldi que musica,
al nostre clos, el tardorenc encís.




J. E. – M.

EDELWEIS

EDELWEIS


Encara sento
el vellut dels teus pètals,
record que tornes
des de Falgars on perdo
el fil de la memòria.



J.E.-M.

JOËLLE

JOËLLE


Fabrica flautes, pinta o fa pastissos,
alliçona minyones i minyons,
flauteja tocs de Bach intocadissos
sense mai perdre el buf o bé els torrons.

I té temps per a tot: per fer-se rissos
o per anar a una trapa amb les raons
de fer concerts en claustres ombradissos
i beure cervesam d’amagatons.

Ni en temps de lleure mai no es desenfeina,
temps per a tot; a l’amistat fidel,
mai, per a escriure, fuig de fam i feina,

ni mai protesta si hom li pren el pèl;
flauta i ordinador són la seva eina
i a myspace té el seu centre, la Joëlle


J.E.-M.

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

a Muriel Batbie Castell


Visc ple de tan fina joia
que mai ningú em veu capmoix,
que em plau la veu d’una noia
que n’és comtessa de Foix
i canta tan bellament
que tot aquell qui la sent
o bé a internet l’atalaia
no en troba altra de més gaia.

Tant em plau com interpreta
les trobes medievals
amb una veu que aquieta
i que cura tots els mals
que em semblen baixats del cel
els cants de na Muriel:
de tant bella quasi esglaia
una música tan gaia.

Qui no sigui sord ni coix
vagi, si cal, fins a Foix,
que el cor de tothom esplaia
una trobairitz tan gaia.



J.E.-M.

ADÉU AL MEU ESCARABAT

Vell company d’una ruta sempre amiga
que caminat hem junts: som arribats
a l’enforcall final, jo com auriga,
i tu amb contorns de somnis ovalats

que han vehiculat sense fatiga
els anys i panys tot just ara escolats
d’un viure llarg que ara el destí deslliga
dels teus ulls tan serens i niquelats.

Vers noves rutes ara t’encamines
endut per la jovença i pel somrís
d’una noia amb qui ara t’aveïnes

que vol rejovenir-te amb nou encís,
mentre jo, allà on acaben les tercines,
començo ja a sentir-me enyoradís.



Jordi Enjuanes-Mas

MOSAIC

A la meva cunyada Camil·la
en la mort de la seva mare,
Anna Carreras Calvet

De fil en fil es desteixeix la vida
i se’n va tot allò que hem estimat,
mosaic multicolor mai fet a mida
del temps que tot ho esborra d’un plegat.

Però ens resta l’enyor i la sentida
de la rosa en el seu més pur esclat,
amor que mai no mor, mai deseixida,
lligant allò que som i el que hem estat.

Res no se’n va i mai res no s’esborra
si, fidels a l’enyor, obrim el cor
al misteri d’amor que el vel descorre

de vida i mort, de dol i de conhort,
ciment consolidant la nostra sorra
en el mosaic perenne del record.



Jordi Enjuanes-Mas

21 de setembre de 2007

EL FADRISTERN.CAT

EL FADRISTERN.CAT



No sóc hereu de casa ni pubilla
sinó del mas pairal un fadristern;
si ja malvisc, solter i estret d’armilla,
presagis ara veig d’un mal hivern.

La taula de pa sec i sucs s’abilla,
més rancis que les queres del govern,
com al celler s’agreja el vi montilla
mal trascolat aquí d’un bot extern.

I mossos nouvinguts sense art ni gana
ja diuen als de casa que ells primer,
amb mots dels ocupants de l’host forana.

Així, com pel germà que és botifler
i es ven país fent vot de fe esquerrana,
ja em sento a casa meva un foraster!


j. s. c.,

Puigcerdà, 21/VII/2007

SOLSONA

Als amics solsonins Lurdes i Jordi


Pas a pas la ciutat clara i serena
de la mà dels amics. Quatre portals
oberts als quatre vents: cadascun mena
a vells secrets dels temps més avials.

Pas a pas del meu pas la vila estrena
carrers i antics carreus medievals
rejovenint el rés que, dena a dena,
va transformant en laics, tocs monacals.

I em torna al cor ja vell, ara en escriure,
no sé pas si guanyat o bé perdut
-qui mai engabiat podrà ser lliure?-

el temps que el temps mateix se me n’ha endut
i que sols el record torna a reviure.
Oh temps, llunyà i proper, de joventut!



J.E-M.

ILLES GREGUES

ILLES GREGUES


A les meves estimades Roxana i Natha
per l’enveja que em fa llur viatge a les illes


M’agradaria fer un viatge enllà
d’aquesta mar a la recerca d’illes
on hom es perd si a casa vol tornar,
on les cases són blanques, i, senzilles,

les gents us ofereixen el seu pa;
oh terres benaurades que sóu filles
d’un món on els déus seien a peu pla!,
oh sol esplendorós que pertot brilles!,

oh vents que esbataneu tots els portals!,
oh mar que ens fas amiga cada platja!,
oh paradís on fóssim tots iguals!,

oh vells camins que sóu penyora i gatge
de llibertat que, filla dels endalts,
retrobi el viatger en el seu viatge!


JE-M

www.myspace.com/arondeta

WWW.MYSPACE.COM/ARONDETA



A l’amiga Joelle, flautista de bec


Navego en mons amics dessota un cel
on l’espai és harmònic i on és bella
cada flor, cada branca, cada rel,
cada mar, cada terra, cada estrella.

Grumet amb el cor nu de pèl a pèl,
aprenc l’art vell del dard i la rodella
i amb flautes que fabrica la Joelle
toco una antiga o nova cantarella;

intercanvio mots, compro cançons,
mercadejo colors, rebo en pintura
de vells o novells mestres les lliçons;

de grans compositors, la veu més pura
i, perdut en les aigües de mil mons,
només l’amor en el meu port m’atura.




JE-M

FANTÀSTIC

Sigui fantàstic el camí
fantàstica, la caminada,
fantàstic el sarró, i el pa, i el vi,
fantàstica l’estada
fantàstic cada jorn,
cada captard i cada albada,
fantàstic el retorn
quan retornem a casa.

VIVALDI AL FONS

Vivaldi al fons. Un violí somica
pel temps fugaç. És arribat l’estiu.
La llum s’allarga, el dia s’amplifica.
Tot el món canta. I tota cuca viu.

Plural i singular, tan simple i rica,
la vida es vessa arreu i, renadiu,
el goig en cada branca fructifica,
en cada cor la joia troba niu.

La tarda cau, perdent-se en el dilema
del temps que fuig, mal que es voldria etern,
pescador i pesca en la mateixa trema.

Oh si, del Prete Rosso coetern,
durés per sempre més el meu poema,
primavera i estiu, tardor i hivern!



JE-M

ÉS PRIMAVERA ENLLÀ DE L’OCRE CÀLID

Make a SlideShow at MyWackoSpace.com

Make a SlideShow at MyWackoSpace.com

ÉS PRIMAVERA ENLLÀ DE L’OCRE CÀLID

És primavera enllà de l’ocre càlid
que camino sorrals d’un paradís
besat per l’ona gràcil i el fresc hàlit
d’un ventall ventallant amor i encís.

No fóra prou cortès, com joc invàlid,
l’instint que fuig potser del blanc o el gris,
ambre enriquint l'almesc amb el toc vàlid
d’un vell perfum intens i trencadís.

Amb veïnatge i llatineig de merles,
i amb cançons i parlars d’aquí i d’arreu,
mercadejo les sedes i les perles

dels meus poemes a meitat de preu
i m’endinso en el quadre per esberles
de somnis i camins fressats a peu.




JE-M

NO EM PLAU AQUEST PAÍS

No em plau aquest país de plor i de plany,
de seny covard que els somnis emmanilla,
de rauxa a voltes convertida en bany
de sang i foc, de trista camarilla

de polítics avars del míser guany
d’avara povertà que ens encotilla
i ens empobreix del tot malgrat l’afany
dels brindis fets amb cava o amb montilla.

Més em plauria veure’l a cavall
d’un somni ardit alçat amb la senyera
de llibertat que canta Maragall.

Un poble que tornés a ser el que era
temps era temps, i fos per temps mirall
d’una nova i eterna primavera.





JE-M

SANT JORDI DE MONTSERRAT GUDIOL

SANT JORDI DE MONTSERRAT GUDIOL



Visc en el roig sense confins, encès
com la sang de mil venes o mil penes,
com la sang de banderes sota el pes
de tants segles fermats sota cadenes.

Visc en el roig de tant d’amor, del bes
de mil llavis encesos on alenes
enrojolant les galtes, oh amor pres
per l’encís, gràcil sempre, d’unes trenes!

Visc en el roig misteriós que estoja
tant d’art i ofici apresos a redol
del roig caliu que a la fillada engoja.

Visc, llaurador vestit de lluna i sol,
conreant amb amor la terra roja
en la tela fidel de Gudiol.


JE-M

MIL CARES

GINESTA

GINESTA


Claror de ginesta
de la tarda enllà,
oh l’olor de festa
d’un Corpus llunyà!

Mal que, amb l’hora, presta
la claror se’n va,
l’olor que me’n resta,
qui me la prendrà?




JE-M

PROPAGANDA POSTELECTORAL

A la meva cunyada, Camil·la Martí

Temps era temps, la vida era tranquil·la;
però després que s’inventà el PP,
cadascú va i l’enfila com l’enfila,
cadascú va i l’enfila com li ve.

Qui, a la Cope, el seu verí destil·la
contra tot déu i contra ZP;
qui, com l’Aznar, els ganivets afila
de tantes ganes com de guerra té.

Però són de no-res una futil·la
si algú sap ensenyar-los l’abecé
d’allò que de debò vol el carrer.

Amb el pas ferm, el dret camí encarrila,
el mot més just i el gest més dreturer,
regidora a Gelida, la Camil·la.



JE-M

GRAZALEMA

BENAURADA L'AMOR QUE ÉS EL CAMÍ




Benaurada l'amor que és el camí,
benaurat el camí i la caminada
i benaurat qui arriba al seu destí,
benaurat port en la més bella rada.

Benaurada la mà d'aquella qui
em mena i em menà per la intricada
ruta que és ara i és demà i ahir
allà on la posta és naixement d'albada.

Benaurada l'amor dolça com mel
que el dol fa goig i fa la terra cel,
olorós llessamí que a Grazalema

vetllarà piadós el blanc portal
de la casa que hi vull, lliurant del mal
les ratlles que escriuré del meu poema.

Del meu llibre Dèlia/Nel mezzo

MESTRE RUAIX

A l'amic Josep Ruaix i Vinyet


Qui, sinó ell, sap de ribot i encaix,
d'hàbil burí o cisell, d’orfebreria,
de fina perla o moradenc balaix,
del mot precís teixint la brodaria

d’enfilar-lo del dret o de biaix,
d’afinar subtilment la punteria
de cada dard que surt del seu carcaix,
mestre com és de llengua i poesia?

Qui, sinó ell, si mai es desencaixa
el vers o la paraula, sap prou on
amb gest precís emprar el rebaix de l’aixa,

ell que entre fitxes i fitxers es fon
perquè torni la llengua ara capbaixa
a ser el pus bell catalanesc del món?


Jordi Enjuanes-Mas

ULLS

A una pintura de Montserrat Gudiol




Ulls que escruteu amb serenor el pregon
silenci dels camins lla de la fosca
on, amb el dol, la soledat s’embosca.
Ulls que expresseu tot el dolor del món.

Ulls que la boira de l’enyor enfosca
quan solament el cor sap com i on
s’amaguen pit endins amors que són
secretament vivents a l’entrefosca.

Ulls que sou esgarriny, crit impotent
que el llosc color vers la nit arrossega
i, al llenç, el traç precís i ferm estén.

Ulls tan serens, quina dolor us doblega?
Oh la bondat d’uns ulls que un sentiment
de pietat al seu entorn aplega!

JE-M

IN MEMORIAM ROSTROPOVICH

Avellutaves
l’aire amb tons de bellesa.
Ara el silenci,
melangiós, ressona
com si plorés un cel·lo.

JE-M

ANIVERSARI

Essent de bona teia i bona llei,
n’ha fet noranta-dos. És fetillera
i, dels anys i del cutis, remeiera.
Aneu a preguntar-li pel remei!

APUNT

A Montserrat Altarriba

El merlot canta
omplint de melangia
la llum de posta.

JE-M

IF LOVE'S SWEET PASSION

Si l'amor és tan dolça

per què em dóna turment

Si és amarga, doncs, digue'm

per què estic tan content?

Si el sofrir més un gaudi

de què ve el meu lament

o de la sort queixar-me

tant i tant vanament?

Tan plaent és la nafra

i tan dolçament fort

aquest dard que feria

i afalaga el meu cor!

LLUM DE POSTA

Sant Jordi et porti
el perfum roig que exhala
la rosa ígnia.

Montserrat Altarriba

INTENT de PLAGI

Als amics Jordi Enjuanes-Mas
i Jordi Carrera i Huguet

Sou vells soldats tornant de moltes guerres
que prou sabeu com us hi van portar ;
potser quixots amb somnis d’altres terres
llunyanes de l’avui i del demà.

Malgrat no us rebin triomfals arcades,
en reraguardes heu sumit els jorns
on les victòries no són cantades
però s’hi lluita per incerts retorns.

Per ments en forja heu batut paraules.
Algunes pengen, com clemalls de baules,
en focs on guspiregen els records.

Altres, en fulls com pedres esculpides
que aneu picant, poetes, escarides
recordaran tostemps les vostres sorts!

Jaume Sala

per Sant Jordi 2007

SOM POTSER VELLS SOLDATS

“Turpe senex miles...” , Ovidi



A l’amic Jordi Carrera i Huguet

Som potser vells soldats d’alguna guerra
que mai sabrem quan fou ni quina és
o quixots batallant amb la desferra
d’un món caduc sense ara ni després.

I, malgrat tot, restem fermats a terra
alçant els braços tot seguint l’avés
d’anys i panys que l’enyor ens desenterra
per si algun déu escolta el nostre rés.

Amics, companys de lluites i fadigues,
un temps, infants orats, férem camí
feliços i allunyats d’afanys i intrigues.

Seguim invictes contra el temps, mal si,
maldestres en la lluita, ens cal fer amigues
les hores del demà amb records d’ahir.


JE-M



Sant Jordi 2007