OU



"Tout naît d’un œuf et finit dans les étoiles".

Cari Martínez


Món primigeni que a la llum desclou
tota cosa que mai no ha estat desclosa,
misteri de l’amor, aquell que mou
el sol i les estrelles i reposa,

tant reposant com és, i en té ben prou
en ser tan bell com bella és una rosa,
o en germinar en l’enclòs perfet de l’ou
o en respirar en l’alè de cada cosa.

En el silenci es forja cada mot
i la llum que s’escampa per fenelles
d’un vers que ens ve a les mans com un atot,

poemes que, com grans dins les tavelles,
van caminant des del no-res al tot.
Tot neix d’un ou i acaba a les estrelles.



Jordi Enjuanes-Mas

Dalí, Leda atòmica i Narcís

EX-LIBRIS

EX-LIBRIS


de Joan Garcia i Codina


Si comptes i recomptes les estrelles
per vici de comptar, veuràs, Joan,
que, petites com són, són finestrelles
que mirant-nos d’endalt, vénen i van.

Mal que amb els anys perdéssim bous i esquelles,
els estels allà dalt on sempre estant
són ulls que ens miren amb amor, clivelles
d’un món llunyà on algú ens està esperant.

Ara que, en el teu ple, el sol t’il·lumina,
sigues arbre que, amb fonda i dura rel,
s’enlaira ple d’ufana vers el cel

i en el robust brancatge arremolina
fillada, amics i, on l’ombra s’endevina,
la terra que en ell trobi cobricel.


Jordi Enjuanes-Mas

BOTTICELLI

BOTTICELLI



Bellesa transparent tan simple i pura
que encén els ulls i al fons del cor és brasa
i ens obre pas lla de la vella porta
d’un paradís, perdut crèiem per sempre.

Sense tu, Botticelli, tan sols fóra
Venus una paraula encara verge,
un rostre inexistent, fantasmagòric
només entrellucat en el vell mite.

No tindria colors la Primavera
sense Zèfir i Cloris escampant-nos
les flors que acull el davantal de Flora.

Ni la Verge tan bella estat hauria
ni el món fóra tan bell ni allò més íntim
del nostre cor, un cant a la bellesa!


Jordi Enjuanes-Mas

SEXTINA A LA MEVA MARE

SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008

PREGÀRIA ELEMENTAL

PREGÀRIA ELEMENTAL


A l’amiga Àngela Canet


Que el foc
ens cremi endins del cor
incendiant la nit obscura.

Que l’aigua
ens salti a dolls
rejovenint la nostra entranya.

Que el vent
--oh el més alt vol!--
ens meni
a percaçar la caça.

I que la terra
sigui de nou
el paradís que enyorem,
titil·lant flama
al fons de la memòria.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d’Hundertwasser

MIRALL NEGRE

MIRALL NEGRE


A Manel Ollé, amic poeta i crític *



Fes l’antic laberint, quin dels seus trossos
conserva encara cabdellada al fil,
la muda silueta de vells ossos
com grops deixats per la destral més vil?

Resten les traces que han deixat els cossos
perduts al fosc camí, on, peristil
sagnant, els pins guarden secrets atroços,
mirall negre d'un déu llord i incivil.

Sense pena se’n va enllà i sense glòria,
el nostre món absurd, i riu avall,
com un camí perdut, la nostra història.

I, engolint el més negre devessall,
la claveguera ens vessa a la memòria
trossos i grops i traces del mirall.



Jordi Enjuanes-Mas


* MIRALL NEGRE

LA MAR QUE MAI NO CALLA

LA MAR QUE MAI NO CALLA



A l’amic Quirze Grifell *



Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

*La mar que mai no calla

Fotografia: Església de Sant Quirze de Pedret

MALDESTRE JARDINER

MALDESTRE JARDINER


“Cuando planté rosales coseché siempre rosas.”
Amado Nervo


A Caridad Martínez, que m’ha fornit la citació



Maldestre jardiner, ni els rosers ni les roses
m’enjoien el jardí i, marcit ja el ramell,
s’esfullen les paraules com roses que no goses
guardar en els plecs d’un llibre ja espellifat i vell.

Només els llargs silencis que en soledat arroses
creen mons que no pella cap frèvol oripell,
mots ardents com la brasa, alliberats de noses
i envolats devers l’èter com l’ala d’un ocell.

Mots maurats amb la terra --tan carnal, tan aspriva!--
i el desig de l’entranya, gleves de somni i fang
amb un regust humil que impregna la saliva

d’un groc foll de ginesta i un roig intens de sang
i el balbuç tremolor de la paraula viva
que es gesta al cor i infanta l’únic vers pur i franc.



Jordi Enjuanes-Mas

Montserrat

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

J.E.-M.

POMELL DE ROSES SEQUES

POMELL DE ROSES SEQUES



D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.

Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.

I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren

més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.



Jordi Enjuanes-Mas

SANT JORDI

Que en pàtria malmesa

el nostre clam s'acordi

per vèncer la contesa,

oh gloriós sant Jordi!



Jaume Sala Cortada

A L’ALBA

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Gust de terra a la geniva,
foc de llar en la paraula.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Calor de sang i sentida
de rosa en la nit dallada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Enyor de llunes i signes
cavalcant en la mirada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Domta la mort ja ferida,
cavall de regnes de plata.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sagna el dol i l’eixorquia
al doble tall de l’espasa.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Alça banderes, que el dia
de la llibertat ja avança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sembra espigues i cull vida
als quatre vents de la pàtria.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Salva’ns els mots i revifa
les cendres de l’esperança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!



Jordi Enjuanes-Mas

EL BES

EL BES



No sé qui s’amaga
o quin dolç cor bat
a la reressaga
d’un tan bell retrat...

O si un dard embaga,
Amor i el combat
per un bes, manyaga,
acaba en empat.

Tot és i seria
problema de dos:
el qui el donaria

i el qui el rep, si fos
que un problema sia,
un joc tan joiós!



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: El bes, oli sobre tela, de Remy Disch

LA MEVA ÀVIA DE CASA OLCINOS DE GAVASA

LA MEVA ÀVIA

DE CASA OLCINOS DE GAVASA



Senyores d’un vell mas o masoveres,
brusa de farbalans i faldellí
d’aquells d’abans, madones finestreres
impregnades d’olor de romaní,

dones de les d’abans, mai romanceres
en oferir a qui passa un got de vi
i el pa i la llonganissa i, paroleres,
la conversa llescada sense fi.

I em ve el record de l’àvia com una
mestressa com aquestes, que al seu vol
fills i ramades, casa i camps aduna,

i amb taula ben parada i ple el barjol,
serena i ben plantada mancomuna
el pinzell i els colors d’Àlvar Suñol.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintures d’Àlvar Suñol

BADIA DE ROSES

BADIA DE ROSES





Si baixessin els déus a banyar-se a la platja,
Esculapi o Serapis, qui sigui tant se val,
i alguna Venus d’ara, bella com un miratge
els anés al darrere turgent i sensual,

i arribessin a port, després d’un llarg viatge
pintors de llargs bigotis i aire surreal,
poetes pastissers que reten homenatge
amb vetustes gonelles a una omega irreal,

gent del cine que arriba dalt d’una avioneta
per filmar alguna història de dames i galants,
i, enduts de tramuntana on la follia enceta,

recitéssim vells versos de poetes llunyans
i collíssim les roses que la badia espleta,
a cor què vols rebríem la joia a plenes mans




Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: La inauguració, de Carlos

SONATA DELS BONS HOMES

SONATA DELS BONS HOMES*



Esclata en cada branca,
recidiva la vida,
flameig de primavera,
sang de flors i d’aromes,
bell i pur el vell somni
d’un món que recomença,

bellesa que retroba
original i tendre
l’alè de Boticelli,

la bondat d’una música
que escolto i que m’emmena
al més dur dels silencis,

la claror que retroba
allò que sempre resta
i al fons de tot espia,

l’única melodia
que sempre al cor retorna
i el regira i capgira
i mai de mai no mor.



Jordi Enjuanes-Mas



*de la pel·lícula Das Leben der Anderen

COM UNA ONADA

COM UNA ONADA


A Dèlia



Com una onada va, empès vers tu, el meu cos.
Ets tu la meva terra on el meu pas s’esborra,
caminant del teu somni on estès i en repòs
em fonc en un redós de calanques i sorra.

Com el vent sóc endut enfora del meu clos,
desbaratat el joc del meu enroc de torre
en el tauler on em tens a escac i mat reclòs
ferit pel teu amor, sens res que em pugui acórrer.

I sóc foc amagat on espia la flama,
cor que es forja en el teu incandescent caliu
i es fon pel teu amor, brasa ardent que m’ablama.

I ermot assedegat vora un jardí joliu,
oasi del teu cos que la bellesa enrama,
el meu cor es desviu per tu i en tu reviu.




Jordi Enjuanes-Mas



Pintura de Josep Mª Torrebella (Terra, fusta, metall, aigua, aire, foc / Tècnica mixta sobre tela / 60 cm x 160 cm / 2002)

DIVISA

DIVISA


de C.M. i C.


Prostrada. No vençuda.
Callada. Però forta.

La lluita dia a dia,
esperançada i ferma.

Viure allò que la vida
ens dóna avarament
i arrabassar-li el temps,
l’instant fugaç que ens dóna.

Bracejar en l’hora fosca
per vèncer i tornar a vèncer
i en l’hora dolça aprendre
a degustar el plaer
del temps i de les coses.

Embriagar-se amb copes
d’amor i de bellesa,
tot compartint la joia
a taula amb els amics.

I veure com madura
en seny i anys la fillada
i passar el testimoni
després de dura cursa,
pas a pas, de mà en mà.

I fer amb tota la força
que avui sigui demà.



Jordi Enjuanes-Mas

Pintura: oli de Miquel Torrecilla

RAUCA LA NIT

RAUCA LA NIT



Rauca la nit més tenebrosa i bruta
des que qui rauca és cap del vell ramat
on la gent, cada cop més diminuta,
viu en més fosca cleda i llord tancat.

Tot endegant l’insult i la disputa,
ens torna a un temps que crèiem oblidat
quan el país, perdent tot nord i ruta,
en nom de Déu morí crucificat.

Brinda amb copa d’orgull i de mentida
quan a l’altar consagra el vi, i el pa
sulla amb menyspreu per tot el que té vida.

I tot cercant entre germà i germà
l’afront, i de calúmnies fent crida,
a la Cope el que Crist va fer desfà.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Caminada per la muntanya de Fernando Botero

HOMENANTGE A JOSEP PALAU I FABRE

TINTA


La tinta m'empastifa els dits, les venes...

-He deixat al paper tota la sang

Josep Palau i Fabre



Massa paper ja s’ha embrutat de tinta
i massa tinta ens ha embrutat les mans,
massa lletra supèrflua indistinta
venuda i malvenuda en llords encants.

Cal pouar endins, al més secret recinte
cercant a cegues els incerts topans
del cor on brolla la paraula, encinta
del sentiment que encengui els nostres cants.

Que cada vers o mot, cada fonema
eixint del cor, neixi vivent i franc,
i vida i mort -l’únic i gran dilema

posat sobre el paper roig sobre blanc-
ens escriguin les ratlles del poema
amb gleves pures de la nostra sang.



Jordi Enjuanes-Mas

CIRERERS

CIRERERS



Per tu ben tost florirà el cirerer,
el de migjorn que vers la mar s’encara,
i de llum s’omplirà, i després també
d’aquell roig foll que la dolcesa amara.

Després el de llevant que és el deler
de la veïna per la joia avara
de les roges cireres que, a recer
del seu clos, ella mai no desempara.

Oh quan, florits, enjoïn dia i nit
tot el jardí, i nosaltres a l’eixida
ens besem embriacs del seu delit!

I temps després, enyorant la florida,
ens tornem a besar prenys de l’enfit
roig i joiós de la fruita collida.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura atribuïda a Kano Ryokei (+1645)

SEXTINA A MERCÈ ENJUANES

SEXTINA A MERCÈ ENJUANES



Com en antigues celebrades justes
el cavaller Tirant guanyava fama
enmig de cavallers, i en l’aspra llengua
que ja ens forjava Llull, de la mà mestra
de Martorell que enceta en la gran Illa
la novel·la que brilla com a reina

i en català serà sempre la reina
d’un Segle d’Or de celebrades justes
que en la nostra cultura és com una illa
enmig del món, lloc d’orgull i de fama,
així ara reverdeix en l’obra mestra
que fas, Mercè, tot ensenyant tal llengua.

Tu fas amable i dolça aquesta llengua
que parlaren tants savis i fou reina
de l’ampla mar nostrada i també mestra
de la primera llei que, dictant justes
normes té avui encara noble fama
en tot port, tota mar i en tota illa.

Llesta com ets i vivint en una illa
on des de segles són cultura i llengua
ben acollides amb fortuna i fama
i la bellesa, de les arts és reina
que rep arreu les lloes que són justes,
segur que tothom veu que ets bona mestra.

I us prego a aquells que la tingueu per mestra
i tant bé l’heu rebut allà en vostra Illa,
que amb bons encomis i paraules justes
del català ja après o en vostra llengua,
essent que cortesia allà us és reina,
sapigueu valorar-la i dar-li fama.

Perquè, amable com és, pertot té fama
de ser del català una bona mestra
i entre totes les mestres és la reina
aquí en el seu país i allà en vostra Illa,
xamosa i garladora amb dolça llengua,
en donar sempre les lliçons més justes.

Allà on Tirant en justes guanyà fama,
de catalana llengua insigne mestra
tu, Mercè, en la Gran Illa, regnes reina.



Jordi Enjuanes-Mas

Il·lustració: pàgina del Tirant lo Blanc

AVUI LA MAR

AVUI LA MAR

Avui la mar és com un buit immens,
sense vinya al coster, sense oliveres
ungint la solitud sense voreres
i el blau marí tan desolat i intens.

Porugues a la platja, les palmeres,
ventalls inútils ventallant el llenç
setinat de les aigües, pur i tens
com mil besos que enyoren mil esperes.

Oh si fossis la vela que allà al lluny
saluda els vianants que el dia juny,
diumenge que és, a la platja propera!

Mal que et sé prop, amor, guaitant darrere
d’un mig llegany de núvol que m’espera
vora el Leman i em té el cor en un puny!



Jordi Enjuanes-Mas




Gravats de Barcelona (Rouarque, 1862) i Ginebra des de Cologny (W.H. Barlet, 1836)

CAMÍ DE MAR

CAMÍ DE MAR



Me’n vaig camí de mar deixant petjades
de sol morent. La tarda engabiada
s’aplega al cim dels alts filats elèctrics
refilant la incertesa de les hores.

La mar m’espera al fons, amant voluble
que es vesteix amb les gales de la tarda
amb ors incandescents i sedes porpres
i lluentors i miralleigs de nacre.

I vaig fent camí avall ans que la tarda
se’n vagi enllà de l’última carena
i callin els ocells i el sol s’apagui

i que la mar impúdica es despulli
i amb virginals nueses m’arrabassi
el cor i el seny, xuclant-me la mirada.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura de R. Sáenz García

SEXTINA A NATHALIE

SEXTINA A NATHALIE




Ningú pintar-la gosa de tan bella
com és, tan agençada que fa cosa
comparar-la mateix amb una rosa,
pell de pètals perfectes, dúctil flaire
que al seu entorn rumbeja, llum que és filla
del pinzell savi i gràcil de la mare.

Talment que, si no la pintés la mare,
potser tothom diria: No és prou bella
en la tela! Però si l’obra és filla
de qui bella és i fou, no és poca cosa
que pintura i color servin la flaire
de tal mare que va infantar una rosa.

Que la bellesa va de rosa en rosa:
de mare a filla i de filla a mare,
la filla de la filla en té la flaire
com un flascó que fa flairosa i bella
l’essència que impregna tota cosa
i que de serenor elegant és filla.

Que com aquella que del mar és filla
i escampa primaveres on la rosa
floreix roja d’amor i en cada cosa
deixa la seva empremta, d’amor mare,
Venus entre les belles la més bella,
també el seu rostre escampa amor i flaire.

I al seu pas, quan mou l’aire, duu la flaire
que té aquella bellesa que neix filla
d’un món ric i profund, i torna bella,
senzilla que és i fràgil com la rosa,
la cara que els pinzells i uns dits de mare
perfecta fan per damunt tota cosa.

Ni res sobra ni manca: cada cosa
és justa i natural en llum i flaire;
aciençat i expert, l’ull de la mare
que doblement perfeia els de la filla,
estructura perfecta de la rosa
que en doble part d’amor i d’art és filla.

Ella és tan bella sobre tota cosa
que com la rosa escampa llum i flaire:
ho diu la filla i ho pintà la mare.




Jordi Enjuanes-Mas

HORITZÓ

HORITZÓ



En va me’n vaig endut per la mirada
als llunyedars on cel i mar es fonen
difuminats en una ratlla tènue
on més el cor que l’ull és qui endevina

que tot el que existeix es desdibuixa
en horitzons potser sense voreres,
oh mar inquietant, misteriosa,
inundant el misteri de la vida!

Oh mar també manyagament propera,
que abasto amb els meus dits ran de finestra
amb brodaries i calats de cales,

arenys tan purs de puntes i de randes
per on entro en la dansa que recompta
ona a ona el meu temps i el de les coses!

Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d'Àlex Alemany

CADA DIA, MAR

CADA DIA, MAR


A Piedad


Cada dia, mar, que em mires
els teus ulls són diferents:
sóc jo, o ets tu que capgires
els colors i els pensaments?

És l’atzur, vers on m’estires,
o dels núvols els vaivens,
o l’espill de mil guspires
de l’esclat amb què t’encens?

Sóc del teu vaivé joguina
allà on l’encís m’encamina
endut per l’ona i el vent,

oh llambreig d’amor que encén
encativant ulls i ment
la que el meu cor il·lumina!



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura d'Àlex Alemany

MEMÒRIES

MEMÒRIES


A l’amic Tomeu Alcover

Els teus dits trenen
randes i puntes,
filigranes de somnis
que salven la bellesa
inabastable i nua
de tants records que fugen
fosos en el silenci
si una veu pura i neta
no els redimeix i salva.

Per tu, Tomeu, reviuen,
ordits amb els teus dits
tan destres, tan melòdics,
els fils que entreteixeixen
-com illes mig perdudes
en un mar que sabem i sentim nostre-
els records que s’esborren
i ens són comuns, herència
de somnis i memòries,
de bellesa perduda
del que fórem i encara
voldríem i podríem
potser encara ser
si hi ha qui ens salva
l’enyor, encara brasa,
caliu colgat que espia
a l’ull embadalit
de la teva guitarra.

Jordi Enjuanes-Mas

Música d'en Tomeu Alcover a:

http://www.myspace.com/tomeualcover

UNS ULLS D’INFANT PER COMPANYIA

UNS ULLS D’INFANT PER COMPANYIA


Al Jan que m’ha dit: Bon any!


Uns ulls d’infant per companyia
i uns ulls cansats que ja se’n van;
riallers uns, alba del dia,
els altres posta ja al tombant.

Ulls on el món futur espia.
I ulls que ja l’ombra va aclucant
enllà on tan sols l’enyor desnia
la llum encesa als de l’infant.

Ulls que ara s’obren a la vida.
I ulls que en la nit senten la crida
d’una altra llum ja sense engany.

Ulls avesats al plor i al plany.
I ulls, en què tot al goig convida,
d’aquest infant que em diu: Bon any!

Jordi Enjuanes-Mas

BON ANY NOU!

POEMA DE L'AMIC LORENZO LAPORTA

NEU



Precisament ara
que la meva vida
semblava voler-se aturar
ha arribat
de puntetes
com fa una ballarina
sota els ulls silenciosos
de qui escruta

amb esperança.

No sé si riure
per la befa
d’aquesta ironia
de la sort
o si somriure
de cara
a un prat blanc
immaculat
com el primer bes.

Jo que volia aturar-me
ara vull continuar,
jo que volia abaixar
l’esguard
vull ara tenir alt
el meu cor
i fer-lo palpitar
sota la neu.

Perquè sé prou
que en alguna part
hi ha sempre el cor
de les coses
i que la neu
màgica i grandiosa
com per fer perdre l’alè
abans o després
desapareixerà.

Els flocons dansaires
s’esvairan
i el gel es farà aigua
“inútil balafiu” –diré-
però no em responguis, t’ho prego,
si et dic que aquest malbaratament
ha salvat el meu cor.

Lorenzo Laporta

de Taranto (Itàlia)

15/12/07

Traducció de J.E.-M.

ADVENTS

ADVENT DE DOLOR

Cavalquen amb el metro folls cavalls
apocalíptics. Dorm, companya por
que m'abraces i em torces en silenci.
No hi ha demà, sols és real l'instant
d'aquest innoble i perseguit dolor.

Em parlen aquests ulls, ulls de mare
que lluita per la lluita del seu fill,
ulls tot bondat, humitejats de plors,
cansats ulls bondadosos que s'entelen
i celen el misteri de l'amor.
Ulls que encara són brasa continguda,
ulls que fan, amb mots dolços i la veu
sotraguejada i esmussada endins
del túnel de la nit, entenedora
l'esperança que es lleva matinera
abans que no s'apaguin els estels.

El metro va engolint totes les pors,
tots els silencis amarats d'oprobi:
la tendresa agombola les andanes
desertes. N'hi ha prou amb un sol gest
de pietat, n'hi ha ben bé prou amb un
batec d'amor per escanyar la por,
per vèncer la recança, per tornar
a començar de nou cada matí
i lluitar colze a colze amb els qui viuen,
amb els qui lluiten per la vida contra
el temps, els qui laboren l'exquisida
filigrana que arbora etern l'instant.

I la mort és ja cendra nit enllà:
la por només és por si ens arrabassa
la fe, aquesta cega fe que té en la vida
aquesta dona que té un fill amb sida.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre de 1992

ADVENTS

ADVENT DE LA MARE

A Montserrat Giol i Draper

Desvetlla matinera el cant del dia
caminant de puntetes sobre llunes fràgils,
miralls on dormen resplendors d'estels.
És ella aquell silenci de l'amor
més clar que les paraules, és la joia
callada que és nascuda endins
de les entranyes, esquinçant-se entre
el dolor que estripa i l'alegrança
que la vesteix de sol. Ella se'n va
carrers enllà amb pas lleuger a encendre
amb l'esperança els llums de la ciutat,
a il·luminar les vies orbades d'amistat,
a portar claredat a les contrades
que dormen en la fosca, i a vessar
dolls d'aigua lluminosa a les muntanyes.
Al seu pas matiner van fonent-se els estels,
alba que canta el sol que li crema l'entranya,
goig que li salta encara en els replecs
més enyorats de l'ànima. I agafa
el bus que avui fa tard quan cal fer d'hora
per barallar-se amb l'ospedré d'ordinador
i fer neta la feina i bona cara
i contestar el telèfon i lluitar
pel pa de cada dia. Mentrestant
els fills s'hauran llevat i deuen ser
camí d'escola. I ella clou els ulls
i va veient la vida com s'escola,
com s'esllenega i es teixeix de nou
el vell vestit tan làbil de la vida.
I passa de puntetes sobre els somnis,
que no se'n trenqués cap, i es revesteix
de l'única riquesa que no és negada als pobres.
El sol li brilla endins endins del cor
i li puja a la gola el goig i entona,
amb un alè tot nou el Cant dels Pobres.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre del 1992

INÚTIL CEL ON LA MIRADA

INÚTIL CEL ON LA MIRADA


Per a una pintura de Montserrat Gudiol


Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou
d’amor que el nostre món envolta

i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!


Jordi Enjuanes-Mas

NADAL 2007

NO HO SAP NINGÚ



No ho sap ningú i tot és mentida,
la tele ho diu i en fa la crida
quan amb miralls escadussers
enllà del somni, suïcida,
l’estrella va de mal revés
com del revés ens va la vida.
De l’aigua fuig gat escaldat,
i a cal fuster cap novetat.

Van nois de negre com cucales
i comptant anys de jugar a bales,
qui crema els reis, qui agafa el gat,
qui crida a l’ull de les escales
que a cal fuster cap novetat.
Amb bona disco i amb xavales,
ben ensordits per l’abatoll,
tant fa si el món va de corcoll!

Hi ha qui més pobre que una rata,
de pobra vida fent barata
dins un caiuc dies i nits,
als quatre vents fa anunciata
de crits i plors, de plors i crits.
L’ona cruel que argolla i mata
proclama amb un terrible esclat
que a cal fuster cap novetat.

Riuen encara, tabolaires,
els rics que es fan més rics i, amb aires
de no haver mai trencat cap plat,
uns demagogs clamen, garlaires,
que a cal fuster cap novetat.
De mal borràs van els captaires,
que els deixarà la “bona gent”
sense menjar fred ni calent.

Corre la veu per rodalies
que han desmarxat camins i vies
i van perduts els qui al treball
van, confonent les nits i els dies,
i tothom va ballant al ball
d’unes tan grans matusseries,
mentre que diu l’autoritat
que a cal fuster cap novetat.

Rambleja ufana avui la guilla
i arreu rumbeja una canilla
que, fent campar la falsedat,
escampa al món la gasetilla
que a cal fuster cap novetat.
I és fals tot mont, falsa tota illa,
falsa la cara i el mirall,
que tot s’ho enduia el mar avall.

Al cel l’estel es desencaixa
i no es veu llum ja per cap raixa
dels porticons del vell Portal.
Mant bisbe fa de fe rebaixa,
donant a mals pregons aval
i, en nom del so que fa la caixa,
fa dir a la trona al seu clergat
que a cal fuster cap novetat.


Res no s’acaba i tot comença
i mal hi fa qui més hi pensa:
que cap pecat no fa forat
i no té el bé mai recompensa
i a cal fuster cap novetat.
Mal s’ho farà qui resti sense
cap somni enllà del seu quintar
per si retorna un cel més clar.

Ben aglevats en la nit dura
cal creure encara en la ventura
que ens anuncia mestre Foix
d’un món on, franc de podridura,
el nostre viure magre i toix
s’ompli amb la llum d’aquella altura
on es fa pa amb un nou llevat
i a cal fuster hi ha novetat!



Jordi Enjuanes-Mas

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA



La mar amiga m’acompanya
gairebé sempre a l’horitzó:
a Calafell, pura blavor;
al sud, esclat de blanc d’Espanya.

Amb tons aquí d’un or que inflama
un rost de ceps i garrofers;
maresmes i pins pinyoners,
allà, que un pur llambreig ablama.

Oh mars distintes tan germanes,
rutes de sol, camins de vent,
senderes d’art i pensament
a cor què vols, cor què demanes!

Mars que Barbate i Calafell
uniu, daurant-me cor i pell!



Jordi Enjuanes-Mas

BON DIA, MAR

BON DIA, MAR



Bon dia, mar, finestra oberta
enllà d’enllà de l’horitzó,
mirall que amb mà balba i incerta
atreu i escampa la claror,

tan tremolosa, tan cofoia,
tan vergonyosa i virginal,
tan olorosa com la noia
que, alliberant-se de brial

i camisola, es banya nua,
i resplendeix tot el seu cos
d’una bellesa que cornua
i és per als ulls pau i repòs.

Oh llum joiosa que esparpalla
tot el que el mar ara emmiralla!



Jordi Enjuanes-Mas

ROXANE

ROXANE



Corba innocent en cada arcada
sàvia i bella dels teus ulls,
oh plenitud que ja en l’albada
els fa d’un seny audaç curulls

en un puixant creixent que amara
d’inquietant i viva llum
la fesomia de la cara
i el toc fugaç d’un lleu perfum

que escampa al vent la cabellera
i embruixa el temps al seu redol
tot fent que quan, frisós d’espera,
demà el nou dia emprengui el vol,


veient la llum que en tu rambleja,
s’enfugi el sol, ferit d’enveja.



Jordi Enjuanes-Mas

NU

NU



Transparent bellesa
de la nuditat,
plena exquisidesa
en un pur esclat

de llum que s’avesa
al joc amagat
de translucidesa
del pinzell manyac

i l’ull que s’afua
enllà dels confins
de la beutat nua,

calidesa on fins
lla de l’art traspua
la llum de l’endins.


Jordi Enjuanes-Mas

CODI DA VINCI

CODI DA VINCI



No us cal anar a l’última cena
que Leonardo va pintar:
tothom en parla, i el sopar,
no sé si val o no la pena.

Ja n’han parlat a bastament
amb tant misteri i tant de codi
tant el clergat que n’és custodi
com un plegat d’estranya gent.

Hi ha, Déu ho sap, més d’una taula
on podeu fer-vos invitar
i on solament us cal vetllar
per si al tretzè lloc se us entaula.

Aneu, que hi ha lloc abundant
al quadre de Boyadjian.




Jordi Enjuanes-Mas

L’ENFORCALL

L’ENFORCALL




No sé el camí ni l’enforcall
on cal fer tria de la via,
amor o art, febre que nia,
mig desdoblada en el mirall,

en un mateix i únic centre
talment com si tot el que en si
és fruit d’amor, no pugui eixir
en plenitud d’un mateix ventre.

Triar no cal, i no s’hi val
que amor i vida facin muda
quan un eixorc voler remuda
somni en presó i en desigual

la tria, al cor feta insegura,
entre l’amor i la pintura.



Jordi Enjuanes-Mas

LA DEU

LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

CLAROR

CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

Georges Haldas, TESTAMENT

TESTAMENT

I

Llego als meus fills aquesta
descolorida albada
el pa trist dels carrers
on jo m'he escarrassat
Els llego les fontanes
que m’han parlat de nit
els vagons solitaris
i els vells oms capolats
Tots els racons obscurs
i els hangars desolats
i els somnis mal entesos
d’una felicitat
per sempre anorreada
Amb les vies els llego
el rovell de tants anys
els trens sens viatgers
l’estació deserta.
Llego rere la joia
la vila tranformada
Com s’és mudat aquell
que ho creia estimar tot
L’únic llegat que els deixo
és la infidelitat.

II

Moriré dividit
molest Sense esperança
Als meus fills ara els llego
la immensitat d’un deure:
Redreçar-se, Reviure
Acabar cada vespre
la tasca del matí
Finalment donar als altres
aigua més dolça a beure

Als meus fills els faig deixa
d’un sinistre mirall
que en recordança meva
trencaran ben trencat
Per tal que amb els bocins
es refaci l’estrella
que en néixer vaig trair
I que la mort retorni
al seu esclat primer
Als meus fill ara els llego
un deure imperiós:
Mai no desesperar


del llibre de Georges Haldas: La blessure essentielle

Traducció de J.E.-M.

POEMES DE MOHAMED DIB (1920-2003)

L’OBLIT


Hi havia una taula.
També unes cadires.

Va oblidar què.
Retenia l’alè.

Hi havia un rellotge.
Hi havia un bufet.

També una finestra.
Ocells que hi passaven.

Aixecà els seus ulls.
Els veié passar.



L’ESCALA


Posà el primer peu
Sobre el primer esglaó.

Posà el segon peu
Sobre el segon graó.

Hi sóc arribat,
Digué. Va pujar encara.

El sol es féu proper.
Continuà pujant.

Tremolaven ses cames.
Pujava lentament.

No tenia cap por.
Encara amunt, digué.



EL GLOBUS


Dibuixà un globus.
El féu petar amb el dit.
Quin espetec va fer!

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El globus se n’era envolat.

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El cercà més encara. Res.

Alçà els ulls.
Veié un forat obert.
Va cloure els ulls




Traducció de J.E.-M.