LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ




La negra nit crema
l'ahir i el demà
i la joia centra
llunes, sols i espais.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.

Sucós com un préssec
el teu sexe bla
i olorós el ventre
llessamins enllà.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.

La negra nit crema
l'ahir i el demà,
i plouen estrelles
a dalt del terrat.

És ara que es lleva
el goig d'estimar.



Jordi Enjuanes-Mas

EL PA DE DEMÀ

EL PA DE DEMÀ



“En l’Evangeli anomenat segons els Hebreus, en comptes de pa supersubstancial (necessari per a viure) hi he trobat mahar, que vol dir de demà, de manera que el sentit és: El nostre pa de demà, és a dir, futur, dóna’ns-el avui.”

Sant Jeroni, In Matthaeum,I, 6,11: PL 26,44C-D



Tot és regal i és rica cada estona
viscuda intensament: l’aura frescal
que, enmig de la calor ve i m’acarona
com la mà de la dona, tan bogal

en manyagues carícies, que em dóna
tot el millor que té quan i com cal.
Tot és do fugisser, com papallona
vestida amb vius colors i aire nimfal

que ve i que va com dansant de puntetes
sobre les flors que enjoien el jardí
i, ignorant el demà, mostren coquetes

llur esplendor reial. Sols prec per mi
que Déu em doni avui a mans repletes
el meu pa de demà ara i aquí.

Jordi Enjuanes-Mas

Pintura: Dalí, Pa i raïm

UNA PETITA MÚSICA

UNA PETITA MÚSICA

A l’amic periodista Manuel Pérez i Muñoz*

Una petita música ressona
des d’anit al meu cor fet tornaveu
de la veu de l’amic que amb mi es consona
tan subtilment que es fa la meva veu.

No l’uníson, sinó l’acord que sona
harmoniós perquè els dos cors d’on beu
tenen un dring tan pur que no dissona,
ans s’enriqueix d’un broll de doble deu.

Manuel, amic meu, ah quina enveja
em fa el teu verb madur i tan fresc encara
que, elegant i vital, joiós rambleja

amb el to ardent del foc d’una alimara!
I mal que sols la lletra és qui ens franqueja,
d’ànima ens coneixem, si no de cara.

Jordi Enjuanes-Mas



* que m’ha dedicat un deliciós escrit en el seu bloc L’Epistolari Blau que us recomano

http://lepistolariblau.blogspot.com/2008/08/epstola-de-la-msica-que-ens-queda.html

RETORN

RETORN


A la meva néta Roxane,
que m’ha rebut a casa
després d’una llarga estada a l’hospital.


Retorno a casa, com retornà Ulisses,
després de llarga estada en un hostal
on és magre el menjar, i, les llonganisses,
les donen intubades tal com cal.

I quin goig tot de cop quan ja capisses
que el somni del retorn es fa real
i sents que ja grinyolen les frontisses
del portal del jardí del meu reial * !

Que ara sóc rei amb ceptre i amb corona
d’aquest reialme que joiós m’acull:
ministrers refilant una xacona,

l’ombra servida, al meu plaer i antull,
d’arbres amics, i els ulls d’una xicona
que estimo i que m’estima. Què més vull?


Jordi Enjuanes-Mas


Il·lustració: La cambra del poeta, dibuix de Roxane Aubert


* Nota. reial: estatge reial. "E entram-nos en un reial en què nós posàvem." Llibre dels feits, cap. 266.

PLANY PER SANTA MARIA DE LA BAELLS

PLANY PER SANTA MARIA DE LA BAELLS *




Deixeu-me, bons amics, deixeu que plori
sobre aquest munt de desolades pedres,
trist esquelet d’allò que fou un dia
un temple antic i bell que il·luminava,

com una perla enjoia una conquilla,
la vall menuda en el congost on s’obre
pas el riu Llobregat, juganer i fèrtil,
omplint de llum i vida el paisatge.

Oh desolat país! Oh la desídia
dels que menen el nostre pobre poble
que ja no sap què som ni sap què fórem!

Damunt d’aquests carreus deixeu que plori
com si plorés damunt de la despulla
d’allò que fou temps ha la nostra pàtria.




Jordi Enjuanes-Mas


* Amb motiu de la construcció del pantà de la Baells es van desmuntar i numerar les pedres dels principals elements arquitectònics del temple de Santa Maria de la Baells (documentat des de l’any 1001) amb la promesa de fer-ne la reconstrucció. Les pedres, després de molts anys, encara continuen esperant...

ARBRE

ARBRE



« Être dans la nature ainsi qu’un arbre humain. »
Anna de Noailles (1876-1933)



Ser enmig de la boscúria talment un arbre humà
que sent com li batega la vida en cada fulla
i resta desolat quan l’hivern el despulla
i, arrapat fort a terra, espera un nou demà

i, alçant nues al cel les branques, es tresulla
de tant i tant mirar i de tornar a mirar
per si el batec d’una ala ressona horitzó enllà
fent esclatar de cop la vida comsevulla,

i sentir des del més profund de cada rel
desvetllar-se en la nit la calda correntia
de la saba que munta amb renovat anhel

i enmig de la boscúria ser un cor que nit i dia
joiós es renovella dreçant-se vers el cel
regalimant reïnes d’amor i poesia.



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura de Gustav Klimt, L'arbre de la vida

NIT DE SANT JOAN

NIT DE SANT JOAN



Em vestiré de foc aquesta nit
i el meu vers punxaré de mil espurnes
com estels que fiblegin l’infinit
fent transparents les soledats nocturnes.

I revindré amb les fonts amb nou delit
fent reverdir les hores més saturnes,
oh amor que, xarbotant al fons del pit,
en el meu vers i en els meus ulls llampurnes.

Amb aigua i llum vull batejar el meu vers
i el meu amor servant-los a mansalva
del temps fugaç a tota joia advers,

endinsar en el misteri la mà balba
i, pel camí estelat de l’univers,
esperar impacient que es llevi l’alba.



Jordi Enjuanes-Mas

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA


En memòria
de la meva cunyada Camil·la Martí,

morta avui de matinada


Te’n vas enllà de l’última carena
i aquí només ens resta a l’horitzó
la posta que s’allarga al lluny i ens mena
vers allò que no mor. No hi ha dolor

més gran, no hi ha, Camil·la, més gran pena
que sentir com tot s’omple de foscor!
Però, en la nit, la fosca se’ns emplena
del teu caliu on crema la claror.

Ens resta encès el ble que no vacil·la
dels teus ulls estelant el cel d’encís,
la teva pau serenament tranquil·la,

el teu amor vetllant pel teu país
i els fills que són el teu mirall, Camil·la,
en l’amor compartit amb el Lluís.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Posta de sol de Turner

OR I LILÀ

OR I LILÀ


Le galop bleu de souvenances
Traverse le lilas des yeux.

G. Apollinaire



Un galop blau de recordances
passa i se’n va carena enllà
on cau el sol ara que, manses,
les hores van per no tornar.

Que allò que ha estat mai no retorna
i allò que ens queda és sols record
que, si és al cor allà on sojorna,
mai no del tot se’n va ni mor.

Pot ser que ens resti a les mans balbes
la pols que deixa un papalló,
la llum d’enyor de noves albes
o el deix d’un vers o una cançó

o bé el galop que s’endevina
or i lilà on la tarda fina.


Jordi Enjuanes-Mas



Pintures de Miquel Torrecilla i de Mquel Barceló

CAMIONS PARATS

CAMIONS PARATS



camions parats
fan negra la tarda

els taulells tristesa

la vida més cara
no més important

als taulells tristesa
i els carrers mullats

hi ha potser qui riu
hi ha potser qui ens mana
i està molt enlaire
nosaltres a baix

el gran titellaire

és qui ens marca el pas



Jordi Enjuanes-Mas

OU



"Tout naît d’un œuf et finit dans les étoiles".

Cari Martínez


Món primigeni que a la llum desclou
tota cosa que mai no ha estat desclosa,
misteri de l’amor, aquell que mou
el sol i les estrelles i reposa,

tant reposant com és, i en té ben prou
en ser tan bell com bella és una rosa,
o en germinar en l’enclòs perfet de l’ou
o en respirar en l’alè de cada cosa.

En el silenci es forja cada mot
i la llum que s’escampa per fenelles
d’un vers que ens ve a les mans com un atot,

poemes que, com grans dins les tavelles,
van caminant des del no-res al tot.
Tot neix d’un ou i acaba a les estrelles.



Jordi Enjuanes-Mas

Dalí, Leda atòmica i Narcís

EX-LIBRIS

EX-LIBRIS


de Joan Garcia i Codina


Si comptes i recomptes les estrelles
per vici de comptar, veuràs, Joan,
que, petites com són, són finestrelles
que mirant-nos d’endalt, vénen i van.

Mal que amb els anys perdéssim bous i esquelles,
els estels allà dalt on sempre estant
són ulls que ens miren amb amor, clivelles
d’un món llunyà on algú ens està esperant.

Ara que, en el teu ple, el sol t’il·lumina,
sigues arbre que, amb fonda i dura rel,
s’enlaira ple d’ufana vers el cel

i en el robust brancatge arremolina
fillada, amics i, on l’ombra s’endevina,
la terra que en ell trobi cobricel.


Jordi Enjuanes-Mas

BOTTICELLI

BOTTICELLI



Bellesa transparent tan simple i pura
que encén els ulls i al fons del cor és brasa
i ens obre pas lla de la vella porta
d’un paradís, perdut crèiem per sempre.

Sense tu, Botticelli, tan sols fóra
Venus una paraula encara verge,
un rostre inexistent, fantasmagòric
només entrellucat en el vell mite.

No tindria colors la Primavera
sense Zèfir i Cloris escampant-nos
les flors que acull el davantal de Flora.

Ni la Verge tan bella estat hauria
ni el món fóra tan bell ni allò més íntim
del nostre cor, un cant a la bellesa!


Jordi Enjuanes-Mas

SEXTINA A LA MEVA MARE

SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008

PREGÀRIA ELEMENTAL

PREGÀRIA ELEMENTAL


A l’amiga Àngela Canet


Que el foc
ens cremi endins del cor
incendiant la nit obscura.

Que l’aigua
ens salti a dolls
rejovenint la nostra entranya.

Que el vent
--oh el més alt vol!--
ens meni
a percaçar la caça.

I que la terra
sigui de nou
el paradís que enyorem,
titil·lant flama
al fons de la memòria.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d’Hundertwasser

MIRALL NEGRE

MIRALL NEGRE


A Manel Ollé, amic poeta i crític *



Fes l’antic laberint, quin dels seus trossos
conserva encara cabdellada al fil,
la muda silueta de vells ossos
com grops deixats per la destral més vil?

Resten les traces que han deixat els cossos
perduts al fosc camí, on, peristil
sagnant, els pins guarden secrets atroços,
mirall negre d'un déu llord i incivil.

Sense pena se’n va enllà i sense glòria,
el nostre món absurd, i riu avall,
com un camí perdut, la nostra història.

I, engolint el més negre devessall,
la claveguera ens vessa a la memòria
trossos i grops i traces del mirall.



Jordi Enjuanes-Mas


* MIRALL NEGRE

LA MAR QUE MAI NO CALLA

LA MAR QUE MAI NO CALLA



A l’amic Quirze Grifell *



Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.

Jordi Enjuanes-Mas

*La mar que mai no calla

Fotografia: Església de Sant Quirze de Pedret

MALDESTRE JARDINER

MALDESTRE JARDINER


“Cuando planté rosales coseché siempre rosas.”
Amado Nervo


A Caridad Martínez, que m’ha fornit la citació



Maldestre jardiner, ni els rosers ni les roses
m’enjoien el jardí i, marcit ja el ramell,
s’esfullen les paraules com roses que no goses
guardar en els plecs d’un llibre ja espellifat i vell.

Només els llargs silencis que en soledat arroses
creen mons que no pella cap frèvol oripell,
mots ardents com la brasa, alliberats de noses
i envolats devers l’èter com l’ala d’un ocell.

Mots maurats amb la terra --tan carnal, tan aspriva!--
i el desig de l’entranya, gleves de somni i fang
amb un regust humil que impregna la saliva

d’un groc foll de ginesta i un roig intens de sang
i el balbuç tremolor de la paraula viva
que es gesta al cor i infanta l’únic vers pur i franc.



Jordi Enjuanes-Mas

Montserrat

MONTSERRAT

Que siguin vives
les pedres, com un símbol
que mai no ens deixi
sense flaire de roses
ni una claror de pàtria!

J.E.-M.

POMELL DE ROSES SEQUES

POMELL DE ROSES SEQUES



D’un altre temps, d’un altre espai, les roses
estantissament seques, guarden forma,
si no el color, record, si no l’aroma,
mots velats en un vers ja fet silenci.

Encara en els vells pètals, el misteri
resta clos, amagat en laberíntics
corrents per on la saba ara adormida
fluïa des del cor pur de la terra.

I no sabria dir com són penyora
de l’esclat del que foren i com resta
l’anhel de llum en aquests ulls que em miren

més enllà de la pàtina polsosa
d’aquestes roses que temps ha collírem
i són un crit i un cant flairós de vida.



Jordi Enjuanes-Mas

SANT JORDI

Que en pàtria malmesa

el nostre clam s'acordi

per vèncer la contesa,

oh gloriós sant Jordi!



Jaume Sala Cortada

A L’ALBA

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Gust de terra a la geniva,
foc de llar en la paraula.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Calor de sang i sentida
de rosa en la nit dallada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Enyor de llunes i signes
cavalcant en la mirada.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Domta la mort ja ferida,
cavall de regnes de plata.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sagna el dol i l’eixorquia
al doble tall de l’espasa.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Alça banderes, que el dia
de la llibertat ja avança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Sembra espigues i cull vida
als quatre vents de la pàtria.

A l’alba, cavaller, a l’alba!

Salva’ns els mots i revifa
les cendres de l’esperança.

A l’alba, cavaller, a l’alba!



Jordi Enjuanes-Mas

EL BES

EL BES



No sé qui s’amaga
o quin dolç cor bat
a la reressaga
d’un tan bell retrat...

O si un dard embaga,
Amor i el combat
per un bes, manyaga,
acaba en empat.

Tot és i seria
problema de dos:
el qui el donaria

i el qui el rep, si fos
que un problema sia,
un joc tan joiós!



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: El bes, oli sobre tela, de Remy Disch

LA MEVA ÀVIA DE CASA OLCINOS DE GAVASA

LA MEVA ÀVIA

DE CASA OLCINOS DE GAVASA



Senyores d’un vell mas o masoveres,
brusa de farbalans i faldellí
d’aquells d’abans, madones finestreres
impregnades d’olor de romaní,

dones de les d’abans, mai romanceres
en oferir a qui passa un got de vi
i el pa i la llonganissa i, paroleres,
la conversa llescada sense fi.

I em ve el record de l’àvia com una
mestressa com aquestes, que al seu vol
fills i ramades, casa i camps aduna,

i amb taula ben parada i ple el barjol,
serena i ben plantada mancomuna
el pinzell i els colors d’Àlvar Suñol.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintures d’Àlvar Suñol

BADIA DE ROSES

BADIA DE ROSES





Si baixessin els déus a banyar-se a la platja,
Esculapi o Serapis, qui sigui tant se val,
i alguna Venus d’ara, bella com un miratge
els anés al darrere turgent i sensual,

i arribessin a port, després d’un llarg viatge
pintors de llargs bigotis i aire surreal,
poetes pastissers que reten homenatge
amb vetustes gonelles a una omega irreal,

gent del cine que arriba dalt d’una avioneta
per filmar alguna història de dames i galants,
i, enduts de tramuntana on la follia enceta,

recitéssim vells versos de poetes llunyans
i collíssim les roses que la badia espleta,
a cor què vols rebríem la joia a plenes mans




Jordi Enjuanes-Mas




Pintura: La inauguració, de Carlos

SONATA DELS BONS HOMES

SONATA DELS BONS HOMES*



Esclata en cada branca,
recidiva la vida,
flameig de primavera,
sang de flors i d’aromes,
bell i pur el vell somni
d’un món que recomença,

bellesa que retroba
original i tendre
l’alè de Boticelli,

la bondat d’una música
que escolto i que m’emmena
al més dur dels silencis,

la claror que retroba
allò que sempre resta
i al fons de tot espia,

l’única melodia
que sempre al cor retorna
i el regira i capgira
i mai de mai no mor.



Jordi Enjuanes-Mas



*de la pel·lícula Das Leben der Anderen

COM UNA ONADA

COM UNA ONADA


A Dèlia



Com una onada va, empès vers tu, el meu cos.
Ets tu la meva terra on el meu pas s’esborra,
caminant del teu somni on estès i en repòs
em fonc en un redós de calanques i sorra.

Com el vent sóc endut enfora del meu clos,
desbaratat el joc del meu enroc de torre
en el tauler on em tens a escac i mat reclòs
ferit pel teu amor, sens res que em pugui acórrer.

I sóc foc amagat on espia la flama,
cor que es forja en el teu incandescent caliu
i es fon pel teu amor, brasa ardent que m’ablama.

I ermot assedegat vora un jardí joliu,
oasi del teu cos que la bellesa enrama,
el meu cor es desviu per tu i en tu reviu.




Jordi Enjuanes-Mas



Pintura de Josep Mª Torrebella (Terra, fusta, metall, aigua, aire, foc / Tècnica mixta sobre tela / 60 cm x 160 cm / 2002)

DIVISA

DIVISA


de C.M. i C.


Prostrada. No vençuda.
Callada. Però forta.

La lluita dia a dia,
esperançada i ferma.

Viure allò que la vida
ens dóna avarament
i arrabassar-li el temps,
l’instant fugaç que ens dóna.

Bracejar en l’hora fosca
per vèncer i tornar a vèncer
i en l’hora dolça aprendre
a degustar el plaer
del temps i de les coses.

Embriagar-se amb copes
d’amor i de bellesa,
tot compartint la joia
a taula amb els amics.

I veure com madura
en seny i anys la fillada
i passar el testimoni
després de dura cursa,
pas a pas, de mà en mà.

I fer amb tota la força
que avui sigui demà.



Jordi Enjuanes-Mas

Pintura: oli de Miquel Torrecilla

RAUCA LA NIT

RAUCA LA NIT



Rauca la nit més tenebrosa i bruta
des que qui rauca és cap del vell ramat
on la gent, cada cop més diminuta,
viu en més fosca cleda i llord tancat.

Tot endegant l’insult i la disputa,
ens torna a un temps que crèiem oblidat
quan el país, perdent tot nord i ruta,
en nom de Déu morí crucificat.

Brinda amb copa d’orgull i de mentida
quan a l’altar consagra el vi, i el pa
sulla amb menyspreu per tot el que té vida.

I tot cercant entre germà i germà
l’afront, i de calúmnies fent crida,
a la Cope el que Crist va fer desfà.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Caminada per la muntanya de Fernando Botero

HOMENANTGE A JOSEP PALAU I FABRE

TINTA


La tinta m'empastifa els dits, les venes...

-He deixat al paper tota la sang

Josep Palau i Fabre



Massa paper ja s’ha embrutat de tinta
i massa tinta ens ha embrutat les mans,
massa lletra supèrflua indistinta
venuda i malvenuda en llords encants.

Cal pouar endins, al més secret recinte
cercant a cegues els incerts topans
del cor on brolla la paraula, encinta
del sentiment que encengui els nostres cants.

Que cada vers o mot, cada fonema
eixint del cor, neixi vivent i franc,
i vida i mort -l’únic i gran dilema

posat sobre el paper roig sobre blanc-
ens escriguin les ratlles del poema
amb gleves pures de la nostra sang.



Jordi Enjuanes-Mas

CIRERERS

CIRERERS



Per tu ben tost florirà el cirerer,
el de migjorn que vers la mar s’encara,
i de llum s’omplirà, i després també
d’aquell roig foll que la dolcesa amara.

Després el de llevant que és el deler
de la veïna per la joia avara
de les roges cireres que, a recer
del seu clos, ella mai no desempara.

Oh quan, florits, enjoïn dia i nit
tot el jardí, i nosaltres a l’eixida
ens besem embriacs del seu delit!

I temps després, enyorant la florida,
ens tornem a besar prenys de l’enfit
roig i joiós de la fruita collida.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura atribuïda a Kano Ryokei (+1645)

SEXTINA A MERCÈ ENJUANES

SEXTINA A MERCÈ ENJUANES



Com en antigues celebrades justes
el cavaller Tirant guanyava fama
enmig de cavallers, i en l’aspra llengua
que ja ens forjava Llull, de la mà mestra
de Martorell que enceta en la gran Illa
la novel·la que brilla com a reina

i en català serà sempre la reina
d’un Segle d’Or de celebrades justes
que en la nostra cultura és com una illa
enmig del món, lloc d’orgull i de fama,
així ara reverdeix en l’obra mestra
que fas, Mercè, tot ensenyant tal llengua.

Tu fas amable i dolça aquesta llengua
que parlaren tants savis i fou reina
de l’ampla mar nostrada i també mestra
de la primera llei que, dictant justes
normes té avui encara noble fama
en tot port, tota mar i en tota illa.

Llesta com ets i vivint en una illa
on des de segles són cultura i llengua
ben acollides amb fortuna i fama
i la bellesa, de les arts és reina
que rep arreu les lloes que són justes,
segur que tothom veu que ets bona mestra.

I us prego a aquells que la tingueu per mestra
i tant bé l’heu rebut allà en vostra Illa,
que amb bons encomis i paraules justes
del català ja après o en vostra llengua,
essent que cortesia allà us és reina,
sapigueu valorar-la i dar-li fama.

Perquè, amable com és, pertot té fama
de ser del català una bona mestra
i entre totes les mestres és la reina
aquí en el seu país i allà en vostra Illa,
xamosa i garladora amb dolça llengua,
en donar sempre les lliçons més justes.

Allà on Tirant en justes guanyà fama,
de catalana llengua insigne mestra
tu, Mercè, en la Gran Illa, regnes reina.



Jordi Enjuanes-Mas

Il·lustració: pàgina del Tirant lo Blanc

AVUI LA MAR

AVUI LA MAR

Avui la mar és com un buit immens,
sense vinya al coster, sense oliveres
ungint la solitud sense voreres
i el blau marí tan desolat i intens.

Porugues a la platja, les palmeres,
ventalls inútils ventallant el llenç
setinat de les aigües, pur i tens
com mil besos que enyoren mil esperes.

Oh si fossis la vela que allà al lluny
saluda els vianants que el dia juny,
diumenge que és, a la platja propera!

Mal que et sé prop, amor, guaitant darrere
d’un mig llegany de núvol que m’espera
vora el Leman i em té el cor en un puny!



Jordi Enjuanes-Mas




Gravats de Barcelona (Rouarque, 1862) i Ginebra des de Cologny (W.H. Barlet, 1836)

CAMÍ DE MAR

CAMÍ DE MAR



Me’n vaig camí de mar deixant petjades
de sol morent. La tarda engabiada
s’aplega al cim dels alts filats elèctrics
refilant la incertesa de les hores.

La mar m’espera al fons, amant voluble
que es vesteix amb les gales de la tarda
amb ors incandescents i sedes porpres
i lluentors i miralleigs de nacre.

I vaig fent camí avall ans que la tarda
se’n vagi enllà de l’última carena
i callin els ocells i el sol s’apagui

i que la mar impúdica es despulli
i amb virginals nueses m’arrabassi
el cor i el seny, xuclant-me la mirada.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura de R. Sáenz García

SEXTINA A NATHALIE

SEXTINA A NATHALIE




Ningú pintar-la gosa de tan bella
com és, tan agençada que fa cosa
comparar-la mateix amb una rosa,
pell de pètals perfectes, dúctil flaire
que al seu entorn rumbeja, llum que és filla
del pinzell savi i gràcil de la mare.

Talment que, si no la pintés la mare,
potser tothom diria: No és prou bella
en la tela! Però si l’obra és filla
de qui bella és i fou, no és poca cosa
que pintura i color servin la flaire
de tal mare que va infantar una rosa.

Que la bellesa va de rosa en rosa:
de mare a filla i de filla a mare,
la filla de la filla en té la flaire
com un flascó que fa flairosa i bella
l’essència que impregna tota cosa
i que de serenor elegant és filla.

Que com aquella que del mar és filla
i escampa primaveres on la rosa
floreix roja d’amor i en cada cosa
deixa la seva empremta, d’amor mare,
Venus entre les belles la més bella,
també el seu rostre escampa amor i flaire.

I al seu pas, quan mou l’aire, duu la flaire
que té aquella bellesa que neix filla
d’un món ric i profund, i torna bella,
senzilla que és i fràgil com la rosa,
la cara que els pinzells i uns dits de mare
perfecta fan per damunt tota cosa.

Ni res sobra ni manca: cada cosa
és justa i natural en llum i flaire;
aciençat i expert, l’ull de la mare
que doblement perfeia els de la filla,
estructura perfecta de la rosa
que en doble part d’amor i d’art és filla.

Ella és tan bella sobre tota cosa
que com la rosa escampa llum i flaire:
ho diu la filla i ho pintà la mare.




Jordi Enjuanes-Mas

HORITZÓ

HORITZÓ



En va me’n vaig endut per la mirada
als llunyedars on cel i mar es fonen
difuminats en una ratlla tènue
on més el cor que l’ull és qui endevina

que tot el que existeix es desdibuixa
en horitzons potser sense voreres,
oh mar inquietant, misteriosa,
inundant el misteri de la vida!

Oh mar també manyagament propera,
que abasto amb els meus dits ran de finestra
amb brodaries i calats de cales,

arenys tan purs de puntes i de randes
per on entro en la dansa que recompta
ona a ona el meu temps i el de les coses!

Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d'Àlex Alemany

CADA DIA, MAR

CADA DIA, MAR


A Piedad


Cada dia, mar, que em mires
els teus ulls són diferents:
sóc jo, o ets tu que capgires
els colors i els pensaments?

És l’atzur, vers on m’estires,
o dels núvols els vaivens,
o l’espill de mil guspires
de l’esclat amb què t’encens?

Sóc del teu vaivé joguina
allà on l’encís m’encamina
endut per l’ona i el vent,

oh llambreig d’amor que encén
encativant ulls i ment
la que el meu cor il·lumina!



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura d'Àlex Alemany

MEMÒRIES

MEMÒRIES


A l’amic Tomeu Alcover

Els teus dits trenen
randes i puntes,
filigranes de somnis
que salven la bellesa
inabastable i nua
de tants records que fugen
fosos en el silenci
si una veu pura i neta
no els redimeix i salva.

Per tu, Tomeu, reviuen,
ordits amb els teus dits
tan destres, tan melòdics,
els fils que entreteixeixen
-com illes mig perdudes
en un mar que sabem i sentim nostre-
els records que s’esborren
i ens són comuns, herència
de somnis i memòries,
de bellesa perduda
del que fórem i encara
voldríem i podríem
potser encara ser
si hi ha qui ens salva
l’enyor, encara brasa,
caliu colgat que espia
a l’ull embadalit
de la teva guitarra.

Jordi Enjuanes-Mas

Música d'en Tomeu Alcover a:

http://www.myspace.com/tomeualcover

UNS ULLS D’INFANT PER COMPANYIA

UNS ULLS D’INFANT PER COMPANYIA


Al Jan que m’ha dit: Bon any!


Uns ulls d’infant per companyia
i uns ulls cansats que ja se’n van;
riallers uns, alba del dia,
els altres posta ja al tombant.

Ulls on el món futur espia.
I ulls que ja l’ombra va aclucant
enllà on tan sols l’enyor desnia
la llum encesa als de l’infant.

Ulls que ara s’obren a la vida.
I ulls que en la nit senten la crida
d’una altra llum ja sense engany.

Ulls avesats al plor i al plany.
I ulls, en què tot al goig convida,
d’aquest infant que em diu: Bon any!

Jordi Enjuanes-Mas

BON ANY NOU!

POEMA DE L'AMIC LORENZO LAPORTA

NEU



Precisament ara
que la meva vida
semblava voler-se aturar
ha arribat
de puntetes
com fa una ballarina
sota els ulls silenciosos
de qui escruta

amb esperança.

No sé si riure
per la befa
d’aquesta ironia
de la sort
o si somriure
de cara
a un prat blanc
immaculat
com el primer bes.

Jo que volia aturar-me
ara vull continuar,
jo que volia abaixar
l’esguard
vull ara tenir alt
el meu cor
i fer-lo palpitar
sota la neu.

Perquè sé prou
que en alguna part
hi ha sempre el cor
de les coses
i que la neu
màgica i grandiosa
com per fer perdre l’alè
abans o després
desapareixerà.

Els flocons dansaires
s’esvairan
i el gel es farà aigua
“inútil balafiu” –diré-
però no em responguis, t’ho prego,
si et dic que aquest malbaratament
ha salvat el meu cor.

Lorenzo Laporta

de Taranto (Itàlia)

15/12/07

Traducció de J.E.-M.

ADVENTS

ADVENT DE DOLOR

Cavalquen amb el metro folls cavalls
apocalíptics. Dorm, companya por
que m'abraces i em torces en silenci.
No hi ha demà, sols és real l'instant
d'aquest innoble i perseguit dolor.

Em parlen aquests ulls, ulls de mare
que lluita per la lluita del seu fill,
ulls tot bondat, humitejats de plors,
cansats ulls bondadosos que s'entelen
i celen el misteri de l'amor.
Ulls que encara són brasa continguda,
ulls que fan, amb mots dolços i la veu
sotraguejada i esmussada endins
del túnel de la nit, entenedora
l'esperança que es lleva matinera
abans que no s'apaguin els estels.

El metro va engolint totes les pors,
tots els silencis amarats d'oprobi:
la tendresa agombola les andanes
desertes. N'hi ha prou amb un sol gest
de pietat, n'hi ha ben bé prou amb un
batec d'amor per escanyar la por,
per vèncer la recança, per tornar
a començar de nou cada matí
i lluitar colze a colze amb els qui viuen,
amb els qui lluiten per la vida contra
el temps, els qui laboren l'exquisida
filigrana que arbora etern l'instant.

I la mort és ja cendra nit enllà:
la por només és por si ens arrabassa
la fe, aquesta cega fe que té en la vida
aquesta dona que té un fill amb sida.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre de 1992

ADVENTS

ADVENT DE LA MARE

A Montserrat Giol i Draper

Desvetlla matinera el cant del dia
caminant de puntetes sobre llunes fràgils,
miralls on dormen resplendors d'estels.
És ella aquell silenci de l'amor
més clar que les paraules, és la joia
callada que és nascuda endins
de les entranyes, esquinçant-se entre
el dolor que estripa i l'alegrança
que la vesteix de sol. Ella se'n va
carrers enllà amb pas lleuger a encendre
amb l'esperança els llums de la ciutat,
a il·luminar les vies orbades d'amistat,
a portar claredat a les contrades
que dormen en la fosca, i a vessar
dolls d'aigua lluminosa a les muntanyes.
Al seu pas matiner van fonent-se els estels,
alba que canta el sol que li crema l'entranya,
goig que li salta encara en els replecs
més enyorats de l'ànima. I agafa
el bus que avui fa tard quan cal fer d'hora
per barallar-se amb l'ospedré d'ordinador
i fer neta la feina i bona cara
i contestar el telèfon i lluitar
pel pa de cada dia. Mentrestant
els fills s'hauran llevat i deuen ser
camí d'escola. I ella clou els ulls
i va veient la vida com s'escola,
com s'esllenega i es teixeix de nou
el vell vestit tan làbil de la vida.
I passa de puntetes sobre els somnis,
que no se'n trenqués cap, i es revesteix
de l'única riquesa que no és negada als pobres.
El sol li brilla endins endins del cor
i li puja a la gola el goig i entona,
amb un alè tot nou el Cant dels Pobres.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre del 1992

INÚTIL CEL ON LA MIRADA

INÚTIL CEL ON LA MIRADA


Per a una pintura de Montserrat Gudiol


Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou
d’amor que el nostre món envolta

i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!


Jordi Enjuanes-Mas

NADAL 2007

NO HO SAP NINGÚ



No ho sap ningú i tot és mentida,
la tele ho diu i en fa la crida
quan amb miralls escadussers
enllà del somni, suïcida,
l’estrella va de mal revés
com del revés ens va la vida.
De l’aigua fuig gat escaldat,
i a cal fuster cap novetat.

Van nois de negre com cucales
i comptant anys de jugar a bales,
qui crema els reis, qui agafa el gat,
qui crida a l’ull de les escales
que a cal fuster cap novetat.
Amb bona disco i amb xavales,
ben ensordits per l’abatoll,
tant fa si el món va de corcoll!

Hi ha qui més pobre que una rata,
de pobra vida fent barata
dins un caiuc dies i nits,
als quatre vents fa anunciata
de crits i plors, de plors i crits.
L’ona cruel que argolla i mata
proclama amb un terrible esclat
que a cal fuster cap novetat.

Riuen encara, tabolaires,
els rics que es fan més rics i, amb aires
de no haver mai trencat cap plat,
uns demagogs clamen, garlaires,
que a cal fuster cap novetat.
De mal borràs van els captaires,
que els deixarà la “bona gent”
sense menjar fred ni calent.

Corre la veu per rodalies
que han desmarxat camins i vies
i van perduts els qui al treball
van, confonent les nits i els dies,
i tothom va ballant al ball
d’unes tan grans matusseries,
mentre que diu l’autoritat
que a cal fuster cap novetat.

Rambleja ufana avui la guilla
i arreu rumbeja una canilla
que, fent campar la falsedat,
escampa al món la gasetilla
que a cal fuster cap novetat.
I és fals tot mont, falsa tota illa,
falsa la cara i el mirall,
que tot s’ho enduia el mar avall.

Al cel l’estel es desencaixa
i no es veu llum ja per cap raixa
dels porticons del vell Portal.
Mant bisbe fa de fe rebaixa,
donant a mals pregons aval
i, en nom del so que fa la caixa,
fa dir a la trona al seu clergat
que a cal fuster cap novetat.


Res no s’acaba i tot comença
i mal hi fa qui més hi pensa:
que cap pecat no fa forat
i no té el bé mai recompensa
i a cal fuster cap novetat.
Mal s’ho farà qui resti sense
cap somni enllà del seu quintar
per si retorna un cel més clar.

Ben aglevats en la nit dura
cal creure encara en la ventura
que ens anuncia mestre Foix
d’un món on, franc de podridura,
el nostre viure magre i toix
s’ompli amb la llum d’aquella altura
on es fa pa amb un nou llevat
i a cal fuster hi ha novetat!



Jordi Enjuanes-Mas