LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA



La mar amiga m’acompanya
gairebé sempre a l’horitzó:
a Calafell, pura blavor;
al sud, esclat de blanc d’Espanya.

Amb tons aquí d’un or que inflama
un rost de ceps i garrofers;
maresmes i pins pinyoners,
allà, que un pur llambreig ablama.

Oh mars distintes tan germanes,
rutes de sol, camins de vent,
senderes d’art i pensament
a cor què vols, cor què demanes!

Mars que Barbate i Calafell
uniu, daurant-me cor i pell!



Jordi Enjuanes-Mas

BON DIA, MAR

BON DIA, MAR



Bon dia, mar, finestra oberta
enllà d’enllà de l’horitzó,
mirall que amb mà balba i incerta
atreu i escampa la claror,

tan tremolosa, tan cofoia,
tan vergonyosa i virginal,
tan olorosa com la noia
que, alliberant-se de brial

i camisola, es banya nua,
i resplendeix tot el seu cos
d’una bellesa que cornua
i és per als ulls pau i repòs.

Oh llum joiosa que esparpalla
tot el que el mar ara emmiralla!



Jordi Enjuanes-Mas

ROXANE

ROXANE



Corba innocent en cada arcada
sàvia i bella dels teus ulls,
oh plenitud que ja en l’albada
els fa d’un seny audaç curulls

en un puixant creixent que amara
d’inquietant i viva llum
la fesomia de la cara
i el toc fugaç d’un lleu perfum

que escampa al vent la cabellera
i embruixa el temps al seu redol
tot fent que quan, frisós d’espera,
demà el nou dia emprengui el vol,


veient la llum que en tu rambleja,
s’enfugi el sol, ferit d’enveja.



Jordi Enjuanes-Mas

NU

NU



Transparent bellesa
de la nuditat,
plena exquisidesa
en un pur esclat

de llum que s’avesa
al joc amagat
de translucidesa
del pinzell manyac

i l’ull que s’afua
enllà dels confins
de la beutat nua,

calidesa on fins
lla de l’art traspua
la llum de l’endins.


Jordi Enjuanes-Mas

CODI DA VINCI

CODI DA VINCI



No us cal anar a l’última cena
que Leonardo va pintar:
tothom en parla, i el sopar,
no sé si val o no la pena.

Ja n’han parlat a bastament
amb tant misteri i tant de codi
tant el clergat que n’és custodi
com un plegat d’estranya gent.

Hi ha, Déu ho sap, més d’una taula
on podeu fer-vos invitar
i on solament us cal vetllar
per si al tretzè lloc se us entaula.

Aneu, que hi ha lloc abundant
al quadre de Boyadjian.




Jordi Enjuanes-Mas

L’ENFORCALL

L’ENFORCALL




No sé el camí ni l’enforcall
on cal fer tria de la via,
amor o art, febre que nia,
mig desdoblada en el mirall,

en un mateix i únic centre
talment com si tot el que en si
és fruit d’amor, no pugui eixir
en plenitud d’un mateix ventre.

Triar no cal, i no s’hi val
que amor i vida facin muda
quan un eixorc voler remuda
somni en presó i en desigual

la tria, al cor feta insegura,
entre l’amor i la pintura.



Jordi Enjuanes-Mas

LA DEU

LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

CLAROR

CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

Georges Haldas, TESTAMENT

TESTAMENT

I

Llego als meus fills aquesta
descolorida albada
el pa trist dels carrers
on jo m'he escarrassat
Els llego les fontanes
que m’han parlat de nit
els vagons solitaris
i els vells oms capolats
Tots els racons obscurs
i els hangars desolats
i els somnis mal entesos
d’una felicitat
per sempre anorreada
Amb les vies els llego
el rovell de tants anys
els trens sens viatgers
l’estació deserta.
Llego rere la joia
la vila tranformada
Com s’és mudat aquell
que ho creia estimar tot
L’únic llegat que els deixo
és la infidelitat.

II

Moriré dividit
molest Sense esperança
Als meus fills ara els llego
la immensitat d’un deure:
Redreçar-se, Reviure
Acabar cada vespre
la tasca del matí
Finalment donar als altres
aigua més dolça a beure

Als meus fills els faig deixa
d’un sinistre mirall
que en recordança meva
trencaran ben trencat
Per tal que amb els bocins
es refaci l’estrella
que en néixer vaig trair
I que la mort retorni
al seu esclat primer
Als meus fill ara els llego
un deure imperiós:
Mai no desesperar


del llibre de Georges Haldas: La blessure essentielle

Traducció de J.E.-M.

POEMES DE MOHAMED DIB (1920-2003)

L’OBLIT


Hi havia una taula.
També unes cadires.

Va oblidar què.
Retenia l’alè.

Hi havia un rellotge.
Hi havia un bufet.

També una finestra.
Ocells que hi passaven.

Aixecà els seus ulls.
Els veié passar.



L’ESCALA


Posà el primer peu
Sobre el primer esglaó.

Posà el segon peu
Sobre el segon graó.

Hi sóc arribat,
Digué. Va pujar encara.

El sol es féu proper.
Continuà pujant.

Tremolaven ses cames.
Pujava lentament.

No tenia cap por.
Encara amunt, digué.



EL GLOBUS


Dibuixà un globus.
El féu petar amb el dit.
Quin espetec va fer!

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El globus se n’era envolat.

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El cercà més encara. Res.

Alçà els ulls.
Veié un forat obert.
Va cloure els ulls




Traducció de J.E.-M.

VUITANTA ANYS DE L'AMIC CLIMENT FORNER

AH SI POGUÉS, DEL VOL D’UNA ARONDETA


A l’amic Climent Forner i Escobet
en els seus vuitanta anys



Ah si pogués, del vol d’una arondeta,
enviar-te algun vers, però no puc
que la tardor és vinguda ja i, pobreta,
en llunyedà país troba aixopluc.

De lluny et reto honors, germà poeta
fecund en obres i ja d’anys feixuc
com l’arbre que a Campllong de sempre espleta
els patris fruits d’on tots fem espelluc.

Que encara per molts anys sota l’empara
dels teus tres brancs fidels trobin sopluig
l’amor, la fe i la terra que ens és mare

mentre els teus versos siguin sobrepuig
del teu mestratge tan fecund i, encara,
de la bellesa que la mort defuig.




Jordi Enjuanes-Mas

31 d’octubre de 2007

LA BRUIXA DE L'EST

LA BRUIXA DE L’EST



Temps era temps, quatre bruixes hi havia:
una del nord i una altra de migjorn,
una que del ponent sols s’abellia
i una altra a la qui ara dono el torn.

Ella us explicarà que ha temps vivia
al lloc de volta el món i torna al born,
on neix el sol, si s’escau, cada dia
i on en un bell palau té el seu sojorn.

Les seves arts, mal que de bruixeria,
són entre totes les més belles arts,
si altra cosa us digues us mentiria,

que atreu amb els seus contes els esguards
dels infants i, a internet amb galania,
dels que infants ens sentim mal ser vellards.


J.E.-M.

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS




Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos
i les murmuracions dels vells estrictes
reputem que no valen ni cinc cèntims.
Els dies poden néixer i poden pondre’s:
Però quan la breu llum nostrada es pongui
ens tocarà dormir una nit eterna.
Dóna’m mil besos, després cent encara,
després mil més, i una nova centena,
i encara uns altres mil i cent encara,
després, quan molts milers ens n'haurem fets,
per tal de no saber embullem-ne el compte
perquè cap envejós mal d’ull no ens doni
quan sàpiga que tants foren els besos.




© Traducció de Jordi Enjuanes-Mas

CATULLI CARMINA

VIVAMUS, MEA LESBIA , ATQUE AMEMUS




[ad Lesbiam.]
_____________________________________




Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis.
soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus invidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA



Besa’m encara i besa’m més i besa:
dóna-me’n un dels teus més saborosos,
dóna-me’n un dels teus més amorosos:
te’ls tornaré roents com brasa encesa.

Ai las, et planys? Vine i calmo amb prestesa
el teu mal dant-te'n deu dels més melosos.
Així mesclant uns besos tan joiosos
l’un de l’altre fruïm amb avidesa.

Doble vida llavors cada un rebrà.
Cadascú en si i el seu amic viurà.
Permet-me, Amor, pensar una ximpleria:

no em sento a gust vivint discretament,
i no em podré donar acontentament
si no faig, folla, alguna bogeria.


Louise Labé (¿1524-1566?)



Traducció el català de Jordi Enjuanes-Mas

BAISE M'ENCOR

BAISE m'encor, rebaise moy et baise :
Donne m'en un de tes plus savoureux,
Donne m'en un de tes plus amoureus :
Je t'en rendray quatre plus chaus que braise.

Las, te pleins tu? Ça que ce mal j'apaise,
En t'en donnant dix autres doucereus.
Ainsi meslans nos baisers tant heureus
Jouissons nous l'un de l'autre a notre aise.

Lors double vie à chacun en suivra.
Chacun en soy et son ami vivra.
Permets m'Amour penser quelque folie :

Tousjours suis mal, vivant discrettement,
Et ne me puis donner contentement,
Si hors de moy ne fay quelque saillie.



Louise Labé (¿1524-1566?)

COMIAT DE LES ORENETES

COMIAT DE LES ORENETES




Dansaven, al jardí, les orenetes
com si ens volguessin dir l’últim adéu,
com si giravoltessin de puntetes
rendint honors de vassallatge al feu

on han viscut les seves amoretes
i on, del ràfec de casa fent manlleu,
construïren el niu, sublims paletes,
poema que del fang bellesa extreu.

Se’n van, ara que el temps s’enfredolica,
devers altres contrades d’un país
on l’hivern s’embelleix i s’aurifica

d’un sol esplendorós i un cel mai gris,
sols enyorant Vivaldi que musica,
al nostre clos, el tardorenc encís.




J. E. – M.

EDELWEIS

EDELWEIS


Encara sento
el vellut dels teus pètals,
record que tornes
des de Falgars on perdo
el fil de la memòria.



J.E.-M.

JOËLLE

JOËLLE


Fabrica flautes, pinta o fa pastissos,
alliçona minyones i minyons,
flauteja tocs de Bach intocadissos
sense mai perdre el buf o bé els torrons.

I té temps per a tot: per fer-se rissos
o per anar a una trapa amb les raons
de fer concerts en claustres ombradissos
i beure cervesam d’amagatons.

Ni en temps de lleure mai no es desenfeina,
temps per a tot; a l’amistat fidel,
mai, per a escriure, fuig de fam i feina,

ni mai protesta si hom li pren el pèl;
flauta i ordinador són la seva eina
i a myspace té el seu centre, la Joëlle


J.E.-M.

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

a Muriel Batbie Castell


Visc ple de tan fina joia
que mai ningú em veu capmoix,
que em plau la veu d’una noia
que n’és comtessa de Foix
i canta tan bellament
que tot aquell qui la sent
o bé a internet l’atalaia
no en troba altra de més gaia.

Tant em plau com interpreta
les trobes medievals
amb una veu que aquieta
i que cura tots els mals
que em semblen baixats del cel
els cants de na Muriel:
de tant bella quasi esglaia
una música tan gaia.

Qui no sigui sord ni coix
vagi, si cal, fins a Foix,
que el cor de tothom esplaia
una trobairitz tan gaia.



J.E.-M.