POEMA DE L'AMIC LORENZO LAPORTA

NEU



Precisament ara
que la meva vida
semblava voler-se aturar
ha arribat
de puntetes
com fa una ballarina
sota els ulls silenciosos
de qui escruta

amb esperança.

No sé si riure
per la befa
d’aquesta ironia
de la sort
o si somriure
de cara
a un prat blanc
immaculat
com el primer bes.

Jo que volia aturar-me
ara vull continuar,
jo que volia abaixar
l’esguard
vull ara tenir alt
el meu cor
i fer-lo palpitar
sota la neu.

Perquè sé prou
que en alguna part
hi ha sempre el cor
de les coses
i que la neu
màgica i grandiosa
com per fer perdre l’alè
abans o després
desapareixerà.

Els flocons dansaires
s’esvairan
i el gel es farà aigua
“inútil balafiu” –diré-
però no em responguis, t’ho prego,
si et dic que aquest malbaratament
ha salvat el meu cor.

Lorenzo Laporta

de Taranto (Itàlia)

15/12/07

Traducció de J.E.-M.

ADVENTS

ADVENT DE DOLOR

Cavalquen amb el metro folls cavalls
apocalíptics. Dorm, companya por
que m'abraces i em torces en silenci.
No hi ha demà, sols és real l'instant
d'aquest innoble i perseguit dolor.

Em parlen aquests ulls, ulls de mare
que lluita per la lluita del seu fill,
ulls tot bondat, humitejats de plors,
cansats ulls bondadosos que s'entelen
i celen el misteri de l'amor.
Ulls que encara són brasa continguda,
ulls que fan, amb mots dolços i la veu
sotraguejada i esmussada endins
del túnel de la nit, entenedora
l'esperança que es lleva matinera
abans que no s'apaguin els estels.

El metro va engolint totes les pors,
tots els silencis amarats d'oprobi:
la tendresa agombola les andanes
desertes. N'hi ha prou amb un sol gest
de pietat, n'hi ha ben bé prou amb un
batec d'amor per escanyar la por,
per vèncer la recança, per tornar
a començar de nou cada matí
i lluitar colze a colze amb els qui viuen,
amb els qui lluiten per la vida contra
el temps, els qui laboren l'exquisida
filigrana que arbora etern l'instant.

I la mort és ja cendra nit enllà:
la por només és por si ens arrabassa
la fe, aquesta cega fe que té en la vida
aquesta dona que té un fill amb sida.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre de 1992

ADVENTS

ADVENT DE LA MARE

A Montserrat Giol i Draper

Desvetlla matinera el cant del dia
caminant de puntetes sobre llunes fràgils,
miralls on dormen resplendors d'estels.
És ella aquell silenci de l'amor
més clar que les paraules, és la joia
callada que és nascuda endins
de les entranyes, esquinçant-se entre
el dolor que estripa i l'alegrança
que la vesteix de sol. Ella se'n va
carrers enllà amb pas lleuger a encendre
amb l'esperança els llums de la ciutat,
a il·luminar les vies orbades d'amistat,
a portar claredat a les contrades
que dormen en la fosca, i a vessar
dolls d'aigua lluminosa a les muntanyes.
Al seu pas matiner van fonent-se els estels,
alba que canta el sol que li crema l'entranya,
goig que li salta encara en els replecs
més enyorats de l'ànima. I agafa
el bus que avui fa tard quan cal fer d'hora
per barallar-se amb l'ospedré d'ordinador
i fer neta la feina i bona cara
i contestar el telèfon i lluitar
pel pa de cada dia. Mentrestant
els fills s'hauran llevat i deuen ser
camí d'escola. I ella clou els ulls
i va veient la vida com s'escola,
com s'esllenega i es teixeix de nou
el vell vestit tan làbil de la vida.
I passa de puntetes sobre els somnis,
que no se'n trenqués cap, i es revesteix
de l'única riquesa que no és negada als pobres.
El sol li brilla endins endins del cor
i li puja a la gola el goig i entona,
amb un alè tot nou el Cant dels Pobres.

Jordi Enjuanes-Mas

Desembre del 1992

INÚTIL CEL ON LA MIRADA

INÚTIL CEL ON LA MIRADA


Per a una pintura de Montserrat Gudiol


Inútil cel on la mirada
s’afona sense trobar mai
resposta al dubte o bé a l’esglai
de cada infant nou nat, de cada

mare que encara el vell camí
de cada dia amb la incertesa
de bressolar tanta orfenesa
sense un demà, sense un ahir.

Oh si s’obrís de cop la volta
del cel i tot de nou fos nou
i la justícia fos rou
d’amor que el nostre món envolta

i cada infant i cada mare
dessota el cel trobés empara!


Jordi Enjuanes-Mas

NADAL 2007

NO HO SAP NINGÚ



No ho sap ningú i tot és mentida,
la tele ho diu i en fa la crida
quan amb miralls escadussers
enllà del somni, suïcida,
l’estrella va de mal revés
com del revés ens va la vida.
De l’aigua fuig gat escaldat,
i a cal fuster cap novetat.

Van nois de negre com cucales
i comptant anys de jugar a bales,
qui crema els reis, qui agafa el gat,
qui crida a l’ull de les escales
que a cal fuster cap novetat.
Amb bona disco i amb xavales,
ben ensordits per l’abatoll,
tant fa si el món va de corcoll!

Hi ha qui més pobre que una rata,
de pobra vida fent barata
dins un caiuc dies i nits,
als quatre vents fa anunciata
de crits i plors, de plors i crits.
L’ona cruel que argolla i mata
proclama amb un terrible esclat
que a cal fuster cap novetat.

Riuen encara, tabolaires,
els rics que es fan més rics i, amb aires
de no haver mai trencat cap plat,
uns demagogs clamen, garlaires,
que a cal fuster cap novetat.
De mal borràs van els captaires,
que els deixarà la “bona gent”
sense menjar fred ni calent.

Corre la veu per rodalies
que han desmarxat camins i vies
i van perduts els qui al treball
van, confonent les nits i els dies,
i tothom va ballant al ball
d’unes tan grans matusseries,
mentre que diu l’autoritat
que a cal fuster cap novetat.

Rambleja ufana avui la guilla
i arreu rumbeja una canilla
que, fent campar la falsedat,
escampa al món la gasetilla
que a cal fuster cap novetat.
I és fals tot mont, falsa tota illa,
falsa la cara i el mirall,
que tot s’ho enduia el mar avall.

Al cel l’estel es desencaixa
i no es veu llum ja per cap raixa
dels porticons del vell Portal.
Mant bisbe fa de fe rebaixa,
donant a mals pregons aval
i, en nom del so que fa la caixa,
fa dir a la trona al seu clergat
que a cal fuster cap novetat.


Res no s’acaba i tot comença
i mal hi fa qui més hi pensa:
que cap pecat no fa forat
i no té el bé mai recompensa
i a cal fuster cap novetat.
Mal s’ho farà qui resti sense
cap somni enllà del seu quintar
per si retorna un cel més clar.

Ben aglevats en la nit dura
cal creure encara en la ventura
que ens anuncia mestre Foix
d’un món on, franc de podridura,
el nostre viure magre i toix
s’ompli amb la llum d’aquella altura
on es fa pa amb un nou llevat
i a cal fuster hi ha novetat!



Jordi Enjuanes-Mas

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA



La mar amiga m’acompanya
gairebé sempre a l’horitzó:
a Calafell, pura blavor;
al sud, esclat de blanc d’Espanya.

Amb tons aquí d’un or que inflama
un rost de ceps i garrofers;
maresmes i pins pinyoners,
allà, que un pur llambreig ablama.

Oh mars distintes tan germanes,
rutes de sol, camins de vent,
senderes d’art i pensament
a cor què vols, cor què demanes!

Mars que Barbate i Calafell
uniu, daurant-me cor i pell!



Jordi Enjuanes-Mas

BON DIA, MAR

BON DIA, MAR



Bon dia, mar, finestra oberta
enllà d’enllà de l’horitzó,
mirall que amb mà balba i incerta
atreu i escampa la claror,

tan tremolosa, tan cofoia,
tan vergonyosa i virginal,
tan olorosa com la noia
que, alliberant-se de brial

i camisola, es banya nua,
i resplendeix tot el seu cos
d’una bellesa que cornua
i és per als ulls pau i repòs.

Oh llum joiosa que esparpalla
tot el que el mar ara emmiralla!



Jordi Enjuanes-Mas

ROXANE

ROXANE



Corba innocent en cada arcada
sàvia i bella dels teus ulls,
oh plenitud que ja en l’albada
els fa d’un seny audaç curulls

en un puixant creixent que amara
d’inquietant i viva llum
la fesomia de la cara
i el toc fugaç d’un lleu perfum

que escampa al vent la cabellera
i embruixa el temps al seu redol
tot fent que quan, frisós d’espera,
demà el nou dia emprengui el vol,


veient la llum que en tu rambleja,
s’enfugi el sol, ferit d’enveja.



Jordi Enjuanes-Mas

NU

NU



Transparent bellesa
de la nuditat,
plena exquisidesa
en un pur esclat

de llum que s’avesa
al joc amagat
de translucidesa
del pinzell manyac

i l’ull que s’afua
enllà dels confins
de la beutat nua,

calidesa on fins
lla de l’art traspua
la llum de l’endins.


Jordi Enjuanes-Mas

CODI DA VINCI

CODI DA VINCI



No us cal anar a l’última cena
que Leonardo va pintar:
tothom en parla, i el sopar,
no sé si val o no la pena.

Ja n’han parlat a bastament
amb tant misteri i tant de codi
tant el clergat que n’és custodi
com un plegat d’estranya gent.

Hi ha, Déu ho sap, més d’una taula
on podeu fer-vos invitar
i on solament us cal vetllar
per si al tretzè lloc se us entaula.

Aneu, que hi ha lloc abundant
al quadre de Boyadjian.




Jordi Enjuanes-Mas

L’ENFORCALL

L’ENFORCALL




No sé el camí ni l’enforcall
on cal fer tria de la via,
amor o art, febre que nia,
mig desdoblada en el mirall,

en un mateix i únic centre
talment com si tot el que en si
és fruit d’amor, no pugui eixir
en plenitud d’un mateix ventre.

Triar no cal, i no s’hi val
que amor i vida facin muda
quan un eixorc voler remuda
somni en presó i en desigual

la tria, al cor feta insegura,
entre l’amor i la pintura.



Jordi Enjuanes-Mas

LA DEU

LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

CLAROR

CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

Georges Haldas, TESTAMENT

TESTAMENT

I

Llego als meus fills aquesta
descolorida albada
el pa trist dels carrers
on jo m'he escarrassat
Els llego les fontanes
que m’han parlat de nit
els vagons solitaris
i els vells oms capolats
Tots els racons obscurs
i els hangars desolats
i els somnis mal entesos
d’una felicitat
per sempre anorreada
Amb les vies els llego
el rovell de tants anys
els trens sens viatgers
l’estació deserta.
Llego rere la joia
la vila tranformada
Com s’és mudat aquell
que ho creia estimar tot
L’únic llegat que els deixo
és la infidelitat.

II

Moriré dividit
molest Sense esperança
Als meus fills ara els llego
la immensitat d’un deure:
Redreçar-se, Reviure
Acabar cada vespre
la tasca del matí
Finalment donar als altres
aigua més dolça a beure

Als meus fills els faig deixa
d’un sinistre mirall
que en recordança meva
trencaran ben trencat
Per tal que amb els bocins
es refaci l’estrella
que en néixer vaig trair
I que la mort retorni
al seu esclat primer
Als meus fill ara els llego
un deure imperiós:
Mai no desesperar


del llibre de Georges Haldas: La blessure essentielle

Traducció de J.E.-M.

POEMES DE MOHAMED DIB (1920-2003)

L’OBLIT


Hi havia una taula.
També unes cadires.

Va oblidar què.
Retenia l’alè.

Hi havia un rellotge.
Hi havia un bufet.

També una finestra.
Ocells que hi passaven.

Aixecà els seus ulls.
Els veié passar.



L’ESCALA


Posà el primer peu
Sobre el primer esglaó.

Posà el segon peu
Sobre el segon graó.

Hi sóc arribat,
Digué. Va pujar encara.

El sol es féu proper.
Continuà pujant.

Tremolaven ses cames.
Pujava lentament.

No tenia cap por.
Encara amunt, digué.



EL GLOBUS


Dibuixà un globus.
El féu petar amb el dit.
Quin espetec va fer!

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El globus se n’era envolat.

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El cercà més encara. Res.

Alçà els ulls.
Veié un forat obert.
Va cloure els ulls




Traducció de J.E.-M.

VUITANTA ANYS DE L'AMIC CLIMENT FORNER

AH SI POGUÉS, DEL VOL D’UNA ARONDETA


A l’amic Climent Forner i Escobet
en els seus vuitanta anys



Ah si pogués, del vol d’una arondeta,
enviar-te algun vers, però no puc
que la tardor és vinguda ja i, pobreta,
en llunyedà país troba aixopluc.

De lluny et reto honors, germà poeta
fecund en obres i ja d’anys feixuc
com l’arbre que a Campllong de sempre espleta
els patris fruits d’on tots fem espelluc.

Que encara per molts anys sota l’empara
dels teus tres brancs fidels trobin sopluig
l’amor, la fe i la terra que ens és mare

mentre els teus versos siguin sobrepuig
del teu mestratge tan fecund i, encara,
de la bellesa que la mort defuig.




Jordi Enjuanes-Mas

31 d’octubre de 2007

LA BRUIXA DE L'EST

LA BRUIXA DE L’EST



Temps era temps, quatre bruixes hi havia:
una del nord i una altra de migjorn,
una que del ponent sols s’abellia
i una altra a la qui ara dono el torn.

Ella us explicarà que ha temps vivia
al lloc de volta el món i torna al born,
on neix el sol, si s’escau, cada dia
i on en un bell palau té el seu sojorn.

Les seves arts, mal que de bruixeria,
són entre totes les més belles arts,
si altra cosa us digues us mentiria,

que atreu amb els seus contes els esguards
dels infants i, a internet amb galania,
dels que infants ens sentim mal ser vellards.


J.E.-M.

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS

VISQUEM, LÈSBIA MEVA, I ESTIMEM-NOS




Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos
i les murmuracions dels vells estrictes
reputem que no valen ni cinc cèntims.
Els dies poden néixer i poden pondre’s:
Però quan la breu llum nostrada es pongui
ens tocarà dormir una nit eterna.
Dóna’m mil besos, després cent encara,
després mil més, i una nova centena,
i encara uns altres mil i cent encara,
després, quan molts milers ens n'haurem fets,
per tal de no saber embullem-ne el compte
perquè cap envejós mal d’ull no ens doni
quan sàpiga que tants foren els besos.




© Traducció de Jordi Enjuanes-Mas

CATULLI CARMINA

VIVAMUS, MEA LESBIA , ATQUE AMEMUS




[ad Lesbiam.]
_____________________________________




Vivamus, mea Lesbia, atque amemus,
rumoresque senum severiorum
omnes unius aestimemus assis.
soles occidere et redire possunt:
nobis, cum semel occidit brevis lux,
nox est perpetua una dormienda.
da mi basia mille, deinde centum,
dein mille altera, dein secunda centum,
deinde usque altera mille, deinde centum.
dein, cum milia multa fecerimus,
conturbabimus illa, ne sciamus,
aut nequis malus invidere possit,
cum tantum sciat esse basiorum.

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA

BESA’M ENCARA I BESA’M MÉS I BESA



Besa’m encara i besa’m més i besa:
dóna-me’n un dels teus més saborosos,
dóna-me’n un dels teus més amorosos:
te’ls tornaré roents com brasa encesa.

Ai las, et planys? Vine i calmo amb prestesa
el teu mal dant-te'n deu dels més melosos.
Així mesclant uns besos tan joiosos
l’un de l’altre fruïm amb avidesa.

Doble vida llavors cada un rebrà.
Cadascú en si i el seu amic viurà.
Permet-me, Amor, pensar una ximpleria:

no em sento a gust vivint discretament,
i no em podré donar acontentament
si no faig, folla, alguna bogeria.


Louise Labé (¿1524-1566?)



Traducció el català de Jordi Enjuanes-Mas