BAISE M'ENCOR

BAISE m'encor, rebaise moy et baise :
Donne m'en un de tes plus savoureux,
Donne m'en un de tes plus amoureus :
Je t'en rendray quatre plus chaus que braise.

Las, te pleins tu? Ça que ce mal j'apaise,
En t'en donnant dix autres doucereus.
Ainsi meslans nos baisers tant heureus
Jouissons nous l'un de l'autre a notre aise.

Lors double vie à chacun en suivra.
Chacun en soy et son ami vivra.
Permets m'Amour penser quelque folie :

Tousjours suis mal, vivant discrettement,
Et ne me puis donner contentement,
Si hors de moy ne fay quelque saillie.



Louise Labé (¿1524-1566?)

COMIAT DE LES ORENETES

COMIAT DE LES ORENETES




Dansaven, al jardí, les orenetes
com si ens volguessin dir l’últim adéu,
com si giravoltessin de puntetes
rendint honors de vassallatge al feu

on han viscut les seves amoretes
i on, del ràfec de casa fent manlleu,
construïren el niu, sublims paletes,
poema que del fang bellesa extreu.

Se’n van, ara que el temps s’enfredolica,
devers altres contrades d’un país
on l’hivern s’embelleix i s’aurifica

d’un sol esplendorós i un cel mai gris,
sols enyorant Vivaldi que musica,
al nostre clos, el tardorenc encís.




J. E. – M.

EDELWEIS

EDELWEIS


Encara sento
el vellut dels teus pètals,
record que tornes
des de Falgars on perdo
el fil de la memòria.



J.E.-M.

JOËLLE

JOËLLE


Fabrica flautes, pinta o fa pastissos,
alliçona minyones i minyons,
flauteja tocs de Bach intocadissos
sense mai perdre el buf o bé els torrons.

I té temps per a tot: per fer-se rissos
o per anar a una trapa amb les raons
de fer concerts en claustres ombradissos
i beure cervesam d’amagatons.

Ni en temps de lleure mai no es desenfeina,
temps per a tot; a l’amistat fidel,
mai, per a escriure, fuig de fam i feina,

ni mai protesta si hom li pren el pèl;
flauta i ordinador són la seva eina
i a myspace té el seu centre, la Joëlle


J.E.-M.

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

a Muriel Batbie Castell


Visc ple de tan fina joia
que mai ningú em veu capmoix,
que em plau la veu d’una noia
que n’és comtessa de Foix
i canta tan bellament
que tot aquell qui la sent
o bé a internet l’atalaia
no en troba altra de més gaia.

Tant em plau com interpreta
les trobes medievals
amb una veu que aquieta
i que cura tots els mals
que em semblen baixats del cel
els cants de na Muriel:
de tant bella quasi esglaia
una música tan gaia.

Qui no sigui sord ni coix
vagi, si cal, fins a Foix,
que el cor de tothom esplaia
una trobairitz tan gaia.



J.E.-M.

ADÉU AL MEU ESCARABAT

Vell company d’una ruta sempre amiga
que caminat hem junts: som arribats
a l’enforcall final, jo com auriga,
i tu amb contorns de somnis ovalats

que han vehiculat sense fatiga
els anys i panys tot just ara escolats
d’un viure llarg que ara el destí deslliga
dels teus ulls tan serens i niquelats.

Vers noves rutes ara t’encamines
endut per la jovença i pel somrís
d’una noia amb qui ara t’aveïnes

que vol rejovenir-te amb nou encís,
mentre jo, allà on acaben les tercines,
començo ja a sentir-me enyoradís.



Jordi Enjuanes-Mas

MOSAIC

A la meva cunyada Camil·la
en la mort de la seva mare,
Anna Carreras Calvet

De fil en fil es desteixeix la vida
i se’n va tot allò que hem estimat,
mosaic multicolor mai fet a mida
del temps que tot ho esborra d’un plegat.

Però ens resta l’enyor i la sentida
de la rosa en el seu més pur esclat,
amor que mai no mor, mai deseixida,
lligant allò que som i el que hem estat.

Res no se’n va i mai res no s’esborra
si, fidels a l’enyor, obrim el cor
al misteri d’amor que el vel descorre

de vida i mort, de dol i de conhort,
ciment consolidant la nostra sorra
en el mosaic perenne del record.



Jordi Enjuanes-Mas

21 de setembre de 2007

EL FADRISTERN.CAT

EL FADRISTERN.CAT



No sóc hereu de casa ni pubilla
sinó del mas pairal un fadristern;
si ja malvisc, solter i estret d’armilla,
presagis ara veig d’un mal hivern.

La taula de pa sec i sucs s’abilla,
més rancis que les queres del govern,
com al celler s’agreja el vi montilla
mal trascolat aquí d’un bot extern.

I mossos nouvinguts sense art ni gana
ja diuen als de casa que ells primer,
amb mots dels ocupants de l’host forana.

Així, com pel germà que és botifler
i es ven país fent vot de fe esquerrana,
ja em sento a casa meva un foraster!


j. s. c.,

Puigcerdà, 21/VII/2007

SOLSONA

Als amics solsonins Lurdes i Jordi


Pas a pas la ciutat clara i serena
de la mà dels amics. Quatre portals
oberts als quatre vents: cadascun mena
a vells secrets dels temps més avials.

Pas a pas del meu pas la vila estrena
carrers i antics carreus medievals
rejovenint el rés que, dena a dena,
va transformant en laics, tocs monacals.

I em torna al cor ja vell, ara en escriure,
no sé pas si guanyat o bé perdut
-qui mai engabiat podrà ser lliure?-

el temps que el temps mateix se me n’ha endut
i que sols el record torna a reviure.
Oh temps, llunyà i proper, de joventut!



J.E-M.

ILLES GREGUES

ILLES GREGUES


A les meves estimades Roxana i Natha
per l’enveja que em fa llur viatge a les illes


M’agradaria fer un viatge enllà
d’aquesta mar a la recerca d’illes
on hom es perd si a casa vol tornar,
on les cases són blanques, i, senzilles,

les gents us ofereixen el seu pa;
oh terres benaurades que sóu filles
d’un món on els déus seien a peu pla!,
oh sol esplendorós que pertot brilles!,

oh vents que esbataneu tots els portals!,
oh mar que ens fas amiga cada platja!,
oh paradís on fóssim tots iguals!,

oh vells camins que sóu penyora i gatge
de llibertat que, filla dels endalts,
retrobi el viatger en el seu viatge!


JE-M

www.myspace.com/arondeta

WWW.MYSPACE.COM/ARONDETA



A l’amiga Joelle, flautista de bec


Navego en mons amics dessota un cel
on l’espai és harmònic i on és bella
cada flor, cada branca, cada rel,
cada mar, cada terra, cada estrella.

Grumet amb el cor nu de pèl a pèl,
aprenc l’art vell del dard i la rodella
i amb flautes que fabrica la Joelle
toco una antiga o nova cantarella;

intercanvio mots, compro cançons,
mercadejo colors, rebo en pintura
de vells o novells mestres les lliçons;

de grans compositors, la veu més pura
i, perdut en les aigües de mil mons,
només l’amor en el meu port m’atura.




JE-M

FANTÀSTIC

Sigui fantàstic el camí
fantàstica, la caminada,
fantàstic el sarró, i el pa, i el vi,
fantàstica l’estada
fantàstic cada jorn,
cada captard i cada albada,
fantàstic el retorn
quan retornem a casa.

VIVALDI AL FONS

Vivaldi al fons. Un violí somica
pel temps fugaç. És arribat l’estiu.
La llum s’allarga, el dia s’amplifica.
Tot el món canta. I tota cuca viu.

Plural i singular, tan simple i rica,
la vida es vessa arreu i, renadiu,
el goig en cada branca fructifica,
en cada cor la joia troba niu.

La tarda cau, perdent-se en el dilema
del temps que fuig, mal que es voldria etern,
pescador i pesca en la mateixa trema.

Oh si, del Prete Rosso coetern,
durés per sempre més el meu poema,
primavera i estiu, tardor i hivern!



JE-M

ÉS PRIMAVERA ENLLÀ DE L’OCRE CÀLID

Make a SlideShow at MyWackoSpace.com

Make a SlideShow at MyWackoSpace.com

ÉS PRIMAVERA ENLLÀ DE L’OCRE CÀLID

És primavera enllà de l’ocre càlid
que camino sorrals d’un paradís
besat per l’ona gràcil i el fresc hàlit
d’un ventall ventallant amor i encís.

No fóra prou cortès, com joc invàlid,
l’instint que fuig potser del blanc o el gris,
ambre enriquint l'almesc amb el toc vàlid
d’un vell perfum intens i trencadís.

Amb veïnatge i llatineig de merles,
i amb cançons i parlars d’aquí i d’arreu,
mercadejo les sedes i les perles

dels meus poemes a meitat de preu
i m’endinso en el quadre per esberles
de somnis i camins fressats a peu.




JE-M

NO EM PLAU AQUEST PAÍS

No em plau aquest país de plor i de plany,
de seny covard que els somnis emmanilla,
de rauxa a voltes convertida en bany
de sang i foc, de trista camarilla

de polítics avars del míser guany
d’avara povertà que ens encotilla
i ens empobreix del tot malgrat l’afany
dels brindis fets amb cava o amb montilla.

Més em plauria veure’l a cavall
d’un somni ardit alçat amb la senyera
de llibertat que canta Maragall.

Un poble que tornés a ser el que era
temps era temps, i fos per temps mirall
d’una nova i eterna primavera.





JE-M

SANT JORDI DE MONTSERRAT GUDIOL

SANT JORDI DE MONTSERRAT GUDIOL



Visc en el roig sense confins, encès
com la sang de mil venes o mil penes,
com la sang de banderes sota el pes
de tants segles fermats sota cadenes.

Visc en el roig de tant d’amor, del bes
de mil llavis encesos on alenes
enrojolant les galtes, oh amor pres
per l’encís, gràcil sempre, d’unes trenes!

Visc en el roig misteriós que estoja
tant d’art i ofici apresos a redol
del roig caliu que a la fillada engoja.

Visc, llaurador vestit de lluna i sol,
conreant amb amor la terra roja
en la tela fidel de Gudiol.


JE-M

MIL CARES

GINESTA

GINESTA


Claror de ginesta
de la tarda enllà,
oh l’olor de festa
d’un Corpus llunyà!

Mal que, amb l’hora, presta
la claror se’n va,
l’olor que me’n resta,
qui me la prendrà?




JE-M

PROPAGANDA POSTELECTORAL

A la meva cunyada, Camil·la Martí

Temps era temps, la vida era tranquil·la;
però després que s’inventà el PP,
cadascú va i l’enfila com l’enfila,
cadascú va i l’enfila com li ve.

Qui, a la Cope, el seu verí destil·la
contra tot déu i contra ZP;
qui, com l’Aznar, els ganivets afila
de tantes ganes com de guerra té.

Però són de no-res una futil·la
si algú sap ensenyar-los l’abecé
d’allò que de debò vol el carrer.

Amb el pas ferm, el dret camí encarrila,
el mot més just i el gest més dreturer,
regidora a Gelida, la Camil·la.



JE-M

GRAZALEMA

BENAURADA L'AMOR QUE ÉS EL CAMÍ




Benaurada l'amor que és el camí,
benaurat el camí i la caminada
i benaurat qui arriba al seu destí,
benaurat port en la més bella rada.

Benaurada la mà d'aquella qui
em mena i em menà per la intricada
ruta que és ara i és demà i ahir
allà on la posta és naixement d'albada.

Benaurada l'amor dolça com mel
que el dol fa goig i fa la terra cel,
olorós llessamí que a Grazalema

vetllarà piadós el blanc portal
de la casa que hi vull, lliurant del mal
les ratlles que escriuré del meu poema.

Del meu llibre Dèlia/Nel mezzo

MESTRE RUAIX

A l'amic Josep Ruaix i Vinyet


Qui, sinó ell, sap de ribot i encaix,
d'hàbil burí o cisell, d’orfebreria,
de fina perla o moradenc balaix,
del mot precís teixint la brodaria

d’enfilar-lo del dret o de biaix,
d’afinar subtilment la punteria
de cada dard que surt del seu carcaix,
mestre com és de llengua i poesia?

Qui, sinó ell, si mai es desencaixa
el vers o la paraula, sap prou on
amb gest precís emprar el rebaix de l’aixa,

ell que entre fitxes i fitxers es fon
perquè torni la llengua ara capbaixa
a ser el pus bell catalanesc del món?


Jordi Enjuanes-Mas

ULLS

A una pintura de Montserrat Gudiol




Ulls que escruteu amb serenor el pregon
silenci dels camins lla de la fosca
on, amb el dol, la soledat s’embosca.
Ulls que expresseu tot el dolor del món.

Ulls que la boira de l’enyor enfosca
quan solament el cor sap com i on
s’amaguen pit endins amors que són
secretament vivents a l’entrefosca.

Ulls que sou esgarriny, crit impotent
que el llosc color vers la nit arrossega
i, al llenç, el traç precís i ferm estén.

Ulls tan serens, quina dolor us doblega?
Oh la bondat d’uns ulls que un sentiment
de pietat al seu entorn aplega!

JE-M

IN MEMORIAM ROSTROPOVICH

Avellutaves
l’aire amb tons de bellesa.
Ara el silenci,
melangiós, ressona
com si plorés un cel·lo.

JE-M

ANIVERSARI

Essent de bona teia i bona llei,
n’ha fet noranta-dos. És fetillera
i, dels anys i del cutis, remeiera.
Aneu a preguntar-li pel remei!

APUNT

A Montserrat Altarriba

El merlot canta
omplint de melangia
la llum de posta.

JE-M

IF LOVE'S SWEET PASSION

Si l'amor és tan dolça

per què em dóna turment

Si és amarga, doncs, digue'm

per què estic tan content?

Si el sofrir més un gaudi

de què ve el meu lament

o de la sort queixar-me

tant i tant vanament?

Tan plaent és la nafra

i tan dolçament fort

aquest dard que feria

i afalaga el meu cor!

LLUM DE POSTA

Sant Jordi et porti
el perfum roig que exhala
la rosa ígnia.

Montserrat Altarriba

INTENT de PLAGI

Als amics Jordi Enjuanes-Mas
i Jordi Carrera i Huguet

Sou vells soldats tornant de moltes guerres
que prou sabeu com us hi van portar ;
potser quixots amb somnis d’altres terres
llunyanes de l’avui i del demà.

Malgrat no us rebin triomfals arcades,
en reraguardes heu sumit els jorns
on les victòries no són cantades
però s’hi lluita per incerts retorns.

Per ments en forja heu batut paraules.
Algunes pengen, com clemalls de baules,
en focs on guspiregen els records.

Altres, en fulls com pedres esculpides
que aneu picant, poetes, escarides
recordaran tostemps les vostres sorts!

Jaume Sala

per Sant Jordi 2007

SOM POTSER VELLS SOLDATS

“Turpe senex miles...” , Ovidi



A l’amic Jordi Carrera i Huguet

Som potser vells soldats d’alguna guerra
que mai sabrem quan fou ni quina és
o quixots batallant amb la desferra
d’un món caduc sense ara ni després.

I, malgrat tot, restem fermats a terra
alçant els braços tot seguint l’avés
d’anys i panys que l’enyor ens desenterra
per si algun déu escolta el nostre rés.

Amics, companys de lluites i fadigues,
un temps, infants orats, férem camí
feliços i allunyats d’afanys i intrigues.

Seguim invictes contra el temps, mal si,
maldestres en la lluita, ens cal fer amigues
les hores del demà amb records d’ahir.


JE-M



Sant Jordi 2007

XIUXIUEJA LA PLUJA XERRADISSES

Xiuxiueja la pluja xerradisses
a l'eixida de casa i trenca el gris
de la tarda ensonyada on, vincladisses,
les hores es desgranen pel pendís.

Xopes de verd, les fulles estantisses
dels jovençans plançons pagats d'encís
t'enlluernen, cor meu que t'adormisses
quietament com si el temps no fugís.

I mentre tot, sota la lenta pluja,
va vers la mar que tot mar sobrepuja,
closa entre heuredes íntimes, la vida

tímidament esclata en la florida
d'un blanc lliri de cala enyoradís
del vell camí perdut del paradís.

JE-M

MODEL

A Nathalie Aubert,

filla estimada

que ha inspirat tant la pintura com el poema

Serà el model o, tanmateix, l’artista
qui infon la llum, de carn o pensament,
que arbora el cor, davallant de la vista,
i fon l’eternitat amb el present?

Serà l’amor, de la raó alquimista
o la raó, on l’amor té el fonament
o bé el sentit, sobirà absolutista
o el cor que sent ben lliure allò que sent?

Seran els tons blavosos, que la vida
demanen com l’albada crida el sol,
com l’amor, incurable en la ferida,

necessita els sentits al seu redol?
Serà la meva amor ja pressentida
en el traç recordat de Gudiol?

JE-M

MORIAE ENCOMIUM

"Hi ha una saviesa del seny i una saviesa -més alta- de la follia. Per a l'alta vida de l'ànima, el seny solament serveix per a decidir quan cal llançar-se a la follia."

Ramon Llull

ENDREÇA A TOMÀS MORE

És utòpic, Tomàs, que sigui cert
un món fet paradís i tot bonesa,
on aquell qui més guanya és el qui perd
i on la virtut és l'única bellesa,

on ningú cal que mani poc ni gens
i el que val més que l'or és la paraula
i els homes comparteixen els seus béns
llescant un mateix pa damunt la taula.

Fóra mòria folla el teu llatí
quan la rauxa es fa seny i el diner mana,
i la força és la meta i el destí.

Val més amb tu, si el seny ens ho demana,
aquest món fet cruel, perjur, mesquí,
regne de folls, deixar de bona gana.

JE-M

I. COM ALBA

Com alba que la nit del jorn destria,
sol entre nuvolades dardellant,
enmig de moixos avirams el cant
esplendorós que ens anuncia el dia,

joia que enjoia pura el breu instant
del nostre pas per la callada via
que es fon devers la posta i que desnia
deixies malvenudes a l’encant,

sal que assaona la vianda fada
que ens peix la trista vida adotzenada
que pren el seny covard per únic guia,

amb cara neta dels afaits cosmètics
que ens imposen pesats cànons estètics,
d’enuig i tedi ens salva la follia.

JE-M

II. PER SANT NIN I SANT NON

Per sant Nin i sant Non, sant Telm ajuda’ns
a guarir-nos del mal que ens engavanya:
guarda’ns de beguinatge el rostre i muda’ns
amb un somrís la nostra mala ganya.

És artifici el seny de l’homo prudens
i ja a ningú el seu joc tan trist no enganya
i ens cal desenterrar el vell homo ludens
que es mor d’avorriment a dins l’entranya.

Ben allunyats de mestres i d’escoles,
hem d’aprendre de nou les beceroles
que el cor ens dicti lluny de la memòria

i, estrabul·lats bufons que fan baboia
del seny mesquí, viure de ple la joia
seguint les lliçonades de la mòria.

JE-M

Omar Khayyâm, RUBAIYAT

Un tros de pa i un càntir d'aigua fresca;
l'ombra que em dóna un arbre, i els teus ulls.
Ni cap soldà no és més feliç que jo
ni cap captaire no està mai tant trist

Omar Khayyâm, RUBAIYAT

Imita la tulipa, pren la copa a la mà
i, al costat d’una noia de llavis carmesins,
beu ben alegrement: el cel blau, tot girant,
d’un cop de vent sobtat se t’endurà d’aquí.


* * *

Entre la fe i la incredulitat: una alenada;
entre certesa i dubte: una alenada.
Sigues feliç en aquesta alenada present en què vius,
car la vida mateixa és aquesta alenada que passa.

Omar Khayyâm, RUBAIYAT

Hi ha qui mor en olor de santedat...
Tant i tant jo amb el vi m’hauré empinyat
que els devots embriacs diran de mi:
-Més tost aquest morí en olor de vi...


* * *


Aquesta roda en què girem fent torns
és ben semblant a una llanterna màgica.
El sol aquí és la làmpada; la pantalla és el món;
les imatges que passen som nosaltres

Omar Khayyâm, RUBAIYAT

D’un aleteig, el temps escàs s’enfuig
i ens mostra la fortuna el seu rebuig...
Aprofita l’instant, de res no tinguis por.
Sense anhel, sense enyor, a res no diguis no.



* * *


Viu malaurat qui pensa en el demà
com si talment fos a tocar de mà.
No perdis, pel demà que no tens gens,
l’instant present, que és l’únic cert tens.

Omar Khayyâm, RUBAIYAT [entorn de 1040]

Sé allò que és o el que no és,
el que és del dret o del revés,
el que hi ha a baix o el que hi a dalt,
allò que cal o el que no cal
i, tanmateix, és cosa coneguda
que el meu únic saber és la beguda.


* * *

El vi i la joia és l’únic en què crec;
i el dogma que m’atreu, allò que em bec.
I al món penso llegar un bell testament:
l’alegria i la pau que el meu cor sent.

L'ENCESA

De cop la nit és plena de lligams
que ja sabia i no gosava dir-me.
Brillen estels que el dia m’amagava
i revifen la flama endins del cor.

Una furtiva llàgrima rodola
galzant els solcs d’aquesta cara amiga
còmplice de dolors i d’esgarrinys,
de silencis i enyors, de la frustrada

solitud que ens envolta com boirina
que enteranyina els marges del camí.
M’allarga una mà balba, el vell amic

que travessa la llinda del misteri.
I bufa el vent i aviva l’esperança,
flam incert, titil·lant. I encén la nit.



JE-M (1994)