dimecres, 25 de juny de 2008

ARBRE




ARBRE



« Être dans la nature ainsi qu’un arbre humain. »
Anna de Noailles (1876-1933)



Ser enmig de la boscúria talment un arbre humà
que sent com li batega la vida en cada fulla
i resta desolat quan l’hivern el despulla
i, arrapat fort a terra, espera un nou demà

i, alçant nues al cel les branques, es tresulla
de tant i tant mirar i de tornar a mirar
per si el batec d’una ala ressona horitzó enllà
fent esclatar de cop la vida comsevulla,

i sentir des del més profund de cada rel
desvetllar-se en la nit la calda correntia
de la saba que munta amb renovat anhel

i enmig de la boscúria ser un cor que nit i dia
joiós es renovella dreçant-se vers el cel
regalimant reïnes d’amor i poesia.



Jordi Enjuanes-Mas




Pintura de Gustav Klimt, L'arbre de la vida

dilluns, 23 de juny de 2008

NIT DE SANT JOAN





NIT DE SANT JOAN



Em vestiré de foc aquesta nit
i el meu vers punxaré de mil espurnes
com estels que fiblegin l’infinit
fent transparents les soledats nocturnes.

I revindré amb les fonts amb nou delit
fent reverdir les hores més saturnes,
oh amor que, xarbotant al fons del pit,
en el meu vers i en els meus ulls llampurnes.

Amb aigua i llum vull batejar el meu vers
i el meu amor servant-los a mansalva
del temps fugaç a tota joia advers,

endinsar en el misteri la mà balba
i, pel camí estelat de l’univers,
esperar impacient que es llevi l’alba.



Jordi Enjuanes-Mas

dimarts, 17 de juny de 2008

TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA





TE’N VAS ENLLÀ DE L’ULTIMA CARENA


En memòria
de la meva cunyada Camil·la Martí,
morta avui de matinada


Te’n vas enllà de l’última carena
i aquí només ens resta a l’horitzó
la posta que s’allarga al lluny i ens mena
vers allò que no mor. No hi ha dolor

més gran, no hi ha, Camil·la, més gran pena
que sentir com tot s’omple de foscor!
Però, en la nit, la fosca se’ns emplena
del teu caliu on crema la claror.

Ens resta encès el ble que no vacil·la
dels teus ulls estelant el cel d’encís,
la teva pau serenament tranquil·la,

el teu amor vetllant pel teu país
i els fills que són el teu mirall, Camil·la,
en l’amor compartit amb el Lluís.



Jordi Enjuanes-Mas


Pintura: Posta de sol de Turner

dijous, 12 de juny de 2008

OR I LILÀ







OR I LILÀ


Le galop bleu de souvenances
Traverse le lilas des yeux.

G. Apollinaire



Un galop blau de recordances
passa i se’n va carena enllà
on cau el sol ara que, manses,
les hores van per no tornar.

Que allò que ha estat mai no retorna
i allò que ens queda és sols record
que, si és al cor allà on sojorna,
mai no del tot se’n va ni mor.

Pot ser que ens resti a les mans balbes
la pols que deixa un papalló,
la llum d’enyor de noves albes
o el deix d’un vers o una cançó

o bé el galop que s’endevina
or i lilà on la tarda fina.


Jordi Enjuanes-Mas



Pintures de Miquel Torrecilla i de Mquel Barceló

dimecres, 11 de juny de 2008

CAMIONS PARATS





CAMIONS PARATS



camions parats
fan negra la tarda

els taulells tristesa

la vida més cara
no més important

als taulells tristesa
i els carrers mullats

hi ha potser qui riu
hi ha potser qui ens mana
i està molt enlaire
nosaltres a baix

el gran titellaire
és qui ens marca el pas



Jordi Enjuanes-Mas

dimarts, 10 de juny de 2008





OU



"Tout naît d’un œuf et finit dans les étoiles".

Cari Martínez


Món primigeni que a la llum desclou
tota cosa que mai no ha estat desclosa,
misteri de l’amor, aquell que mou
el sol i les estrelles i reposa,

tant reposant com és, i en té ben prou
en ser tan bell com bella és una rosa,
o en germinar en l’enclòs perfet de l’ou
o en respirar en l’alè de cada cosa.

En el silenci es forja cada mot
i la llum que s’escampa per fenelles
d’un vers que ens ve a les mans com un atot,

poemes que, com grans dins les tavelles,
van caminant des del no-res al tot.
Tot neix d’un ou i acaba a les estrelles.



Jordi Enjuanes-Mas




Dalí, Leda atòmica i Narcís

EX-LIBRIS





EX-LIBRIS


de Joan Garcia i Codina


Si comptes i recomptes les estrelles
per vici de comptar, veuràs, Joan,
que, petites com són, són finestrelles
que mirant-nos d’endalt, vénen i van.

Mal que amb els anys perdéssim bous i esquelles,
els estels allà dalt on sempre estant
són ulls que ens miren amb amor, clivelles
d’un món llunyà on algú ens està esperant.

Ara que, en el teu ple, el sol t’il·lumina,
sigues arbre que, amb fonda i dura rel,
s’enlaira ple d’ufana vers el cel

i en el robust brancatge arremolina
fillada, amics i, on l’ombra s’endevina,
la terra que en ell trobi cobricel.


Jordi Enjuanes-Mas

dijous, 5 de juny de 2008

BOTTICELLI




BOTTICELLI



Bellesa transparent tan simple i pura
que encén els ulls i al fons del cor és brasa
i ens obre pas lla de la vella porta
d’un paradís, perdut crèiem per sempre.

Sense tu, Botticelli, tan sols fóra
Venus una paraula encara verge,
un rostre inexistent, fantasmagòric
només entrellucat en el vell mite.

No tindria colors la Primavera
sense Zèfir i Cloris escampant-nos
les flors que acull el davantal de Flora.

Ni la Verge tan bella estat hauria
ni el món fóra tan bell ni allò més íntim
del nostre cor, un cant a la bellesa!


Jordi Enjuanes-Mas