dimecres, 17 de setembre del 2008

VEREMA





VEREMA




És l'hora, amics, és l'hora:
entre els pàmpols, el sol fet or aflora
en els brillants gotims
sucosos dels raïms.

És l'hora, amics:
cada vinya és un cant, cada cep un poema,
reneixen vora els cups ritus antics:
és arribat el temps de la verema.

És l'hora, amics, ara i encara
de trepitjar a peu nu
la joia avara
del foc daurat que cada raïm duu.

És l'hora, amics, de beure
frescal el primer most
com un primer amor que un arreveure
s'emportarà ben tost.

És hora, amics, és hora
que alcem un got de vi:
cal pit i fora
per viure i per morir:

només l'amor fa lliure
per escollir el camí
de viure per morir
o de morir per viure.

Es l'hora, amics, és hora
que alcem un got de vi.




Jordi Enjuanes-Mas

dimarts, 16 de setembre del 2008

TOT L’ANHEL DEL DEMÀ





TOT L’ANHEL DEL DEMÀ




Per a Piedad
i també per al bon amic Albert Manent *
recordant Tot l'enyor de demà
de Joan Salvat- Papasseit.




No l’enyor, ans l’anhel, tot l’anhel del demà,
d’un demà que sé meu creixent-me dins l’entranya,
flagrant d’aquella olor d’un pa tou que no enganya,
gustós com un pernil pascut només d’aglà.

Anhel de l’aire net i pur de la muntanya,
del fontinyol d’on beure tot allargant la mà,
de l’embat amical de l’ona que ve i va,
d’un cel que em brilla al pit i mai no s’enlleganya.

Anhel de nous captards on l’arc de sant Martí,
després d’un fort ruixat, encengui un pentagrama
harmònic de colors, i a casa el llessamí

que flaireja joiós i l’eixida recama
beneeixi l’amor que, florint a desdir,
per sempre el nostre cor i el nostre viure ablama.



Jordi Enjuanes-Mas




*Salvat-Papasseit va dedicar Tot l'enyor de demà a Marià Manent, pare de l'Albert.


Pintura de Kristina Mindszenti, Arc-en-ciel de l’esperance.

dijous, 11 de setembre del 2008

VENIM DE LLUNY I ELS VENTS BUFEN ENCARA





VENIM DE LLUNY I ELS VENTS BUFEN ENCARA




Venim de lluny i els vents bufen encara
des d’un ponent que ens barra sempre el pas,
magre país, ric de somnis i escàs
de llibertat que ens torni veu i cara.

I malvivim vivint encara al ras,
cremat el vell casal i sense empara
de llei ni de senyor, i adesiara
festejant la desfeta i el fracàs.

I, lluny de ser el vell poble que retroba
en el passat llunyà força i anhel,
vivim fent joc a qui ens fa esclaus i ens roba,

i dividim les forces en duel
eixorc, on ja cap saba no renova
l’arbre pairal ferit de soca a arrel.




Jordi Enjuanes-Mas