diumenge, 25 de maig del 2008

SEXTINA A LA MEVA MARE





SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008

dimarts, 20 de maig del 2008

PREGÀRIA ELEMENTAL



PREGÀRIA ELEMENTAL


A l’amiga Àngela Canet


Que el foc
ens cremi endins del cor
incendiant la nit obscura.

Que l’aigua
ens salti a dolls
rejovenint la nostra entranya.

Que el vent
--oh el més alt vol!--
ens meni
a percaçar la caça.

I que la terra
sigui de nou
el paradís que enyorem,
titil·lant flama
al fons de la memòria.



Jordi Enjuanes-Mas



Pintura d’Hundertwasser

dissabte, 17 de maig del 2008

MIRALL NEGRE




MIRALL NEGRE


A Manel Ollé, amic poeta i crític *



Fes l’antic laberint, quin dels seus trossos
conserva encara cabdellada al fil,
la muda silueta de vells ossos
com grops deixats per la destral més vil?

Resten les traces que han deixat els cossos
perduts al fosc camí, on, peristil
sagnant, els pins guarden secrets atroços,
mirall negre d'un déu llord i incivil.

Sense pena se’n va enllà i sense glòria,
el nostre món absurd, i riu avall,
com un camí perdut, la nostra història.

I, engolint el més negre devessall,
la claveguera ens vessa a la memòria
trossos i grops i traces del mirall.



Jordi Enjuanes-Mas


* MIRALL NEGRE

dijous, 15 de maig del 2008

LA MAR QUE MAI NO CALLA





LA MAR QUE MAI NO CALLA



A l’amic Quirze Grifell *



Picapedrers ens fa a tornajornals
la terra a qui retem franc vassallatge,
nues les mans, els somnis per avals
i uns mots antics com únic heretatge.

I carreu a carreu, els murs pairals
ens cal alçar sense cap més guiatge
que aquell que allà a Pedret en bells murals
se’ns dóna amb els colors purs del missatge.

Bastim el nou casal! I un nou anhel,
vencent la nit que encara ens atenalla,
alci un pi de tres branques vers el cel.

I que els mots siguin vent que ningú esqualla,
la nostra parla, ardent caliu fidel,
la nostra veu, la mar que mai no calla.



Jordi Enjuanes-Mas




Fotografia: Església de Sant Quirze de Pedret

divendres, 9 de maig del 2008

MALDESTRE JARDINER




MALDESTRE JARDINER


“Cuando planté rosales coseché siempre rosas.”
Amado Nervo


A Caridad Martínez, que m’ha fornit la citació



Maldestre jardiner, ni els rosers ni les roses
m’enjoien el jardí i, marcit ja el ramell,
s’esfullen les paraules com roses que no goses
guardar en els plecs d’un llibre ja espellifat i vell.

Només els llargs silencis que en soledat arroses
creen mons que no pella cap frèvol oripell,
mots ardents com la brasa, alliberats de noses
i envolats devers l’èter com l’ala d’un ocell.

Mots maurats amb la terra --tan carnal, tan aspriva!--
i el desig de l’entranya, gleves de somni i fang
amb un regust humil que impregna la saliva

d’un groc foll de ginesta i un roig intens de sang
i el balbuç tremolor de la paraula viva
que es gesta al cor i infanta l’únic vers pur i franc.



Jordi Enjuanes-Mas