diumenge, 25 de novembre de 2007

LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA










LA MAR AMIGA M’ACOMPANYA



La mar amiga m’acompanya
gairebé sempre a l’horitzó:
a Calafell, pura blavor;
al sud, esclat de blanc d’Espanya.

Amb tons aquí d’un or que inflama
un rost de ceps i garrofers;
maresmes i pins pinyoners,
allà, que un pur llambreig ablama.

Oh mars distintes tan germanes,
rutes de sol, camins de vent,
senderes d’art i pensament
a cor què vols, cor què demanes!

Mars que Barbate i Calafell
uniu, daurant-me cor i pell!



Jordi Enjuanes-Mas

diumenge, 18 de novembre de 2007

BON DIA, MAR




BON DIA, MAR



Bon dia, mar, finestra oberta
enllà d’enllà de l’horitzó,
mirall que amb mà balba i incerta
atreu i escampa la claror,

tan tremolosa, tan cofoia,
tan vergonyosa i virginal,
tan olorosa com la noia
que, alliberant-se de brial

i camisola, es banya nua,
i resplendeix tot el seu cos
d’una bellesa que cornua
i és per als ulls pau i repòs.

Oh llum joiosa que esparpalla
tot el que el mar ara emmiralla!



Jordi Enjuanes-Mas

divendres, 16 de novembre de 2007

ROXANE



ROXANE



Corba innocent en cada arcada
sàvia i bella dels teus ulls,
oh plenitud que ja en l’albada
els fa d’un seny audaç curulls

en un puixant creixent que amara
d’inquietant i viva llum
la fesomia de la cara
i el toc fugaç d’un lleu perfum

que escampa al vent la cabellera
i embruixa el temps al seu redol
tot fent que quan, frisós d’espera,
demà el nou dia emprengui el vol,


veient la llum que en tu rambleja,
s’enfugi el sol, ferit d’enveja.



Jordi Enjuanes-Mas

dimarts, 13 de novembre de 2007

NU






NU



Transparent bellesa
de la nuditat,
plena exquisidesa
en un pur esclat

de llum que s’avesa
al joc amagat
de translucidesa
del pinzell manyac

i l’ull que s’afua
enllà dels confins
de la beutat nua,

calidesa on fins
lla de l’art traspua
la llum de l’endins.


Jordi Enjuanes-Mas

dilluns, 12 de novembre de 2007

CODI DA VINCI


CODI DA VINCI



No us cal anar a l’última cena
que Leonardo va pintar:
tothom en parla, i el sopar,
no sé si val o no la pena.

Ja n’han parlat a bastament
amb tant misteri i tant de codi
tant el clergat que n’és custodi
com un plegat d’estranya gent.

Hi ha, Déu ho sap, més d’una taula
on podeu fer-vos invitar
i on solament us cal vetllar
per si al tretzè lloc se us entaula.

Aneu, que hi ha lloc abundant
al quadre de Boyadjian.




Jordi Enjuanes-Mas

diumenge, 11 de novembre de 2007

L’ENFORCALL





L’ENFORCALL




No sé el camí ni l’enforcall
on cal fer tria de la via,
amor o art, febre que nia,
mig desdoblada en el mirall,

en un mateix i únic centre
talment com si tot el que en si
és fruit d’amor, no pugui eixir
en plenitud d’un mateix ventre.

Triar no cal, i no s’hi val
que amor i vida facin muda
quan un eixorc voler remuda
somni en presó i en desigual

la tria, al cor feta insegura,
entre l’amor i la pintura.



Jordi Enjuanes-Mas

LA DEU







LA DEU



En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança

se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re

el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via

devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.



J.E.-M.

divendres, 9 de novembre de 2007

CLAROR




CLAROR



Res no sabia, i tant se val,
de la claror que il·luminava
al fons dels ulls la força brava
que endins del cor té el seu hostal.

Ni res d’on treu neguit i força
la pinzellada que amb un toc
sap combinar d’un roig o un groc
desig i pell, teia i escorça.

Sols sé l’esclat que encén el vers,
de la bellesa que s’afua,
seda intangiblement tan nua,
sempre fugint enllà devers

el blanc paper o la blanca tela,
llum que els besllums del cor desvela.



Jordi Enjuanes-Mas

dijous, 8 de novembre de 2007

Georges Haldas, TESTAMENT







TESTAMENT

I

Llego als meus fills aquesta
descolorida albada
el pa trist dels carrers
on jo m'he escarrassat
Els llego les fontanes
que m’han parlat de nit
els vagons solitaris
i els vells oms capolats
Tots els racons obscurs
i els hangars desolats
i els somnis mal entesos
d’una felicitat
per sempre anorreada
Amb les vies els llego
el rovell de tants anys
els trens sens viatgers
l’estació deserta.
Llego rere la joia
la vila tranformada
Com s’és mudat aquell
que ho creia estimar tot
L’únic llegat que els deixo
és la infidelitat.

II

Moriré dividit
molest Sense esperança
Als meus fills ara els llego
la immensitat d’un deure:
Redreçar-se, Reviure
Acabar cada vespre
la tasca del matí
Finalment donar als altres
aigua més dolça a beure
Als meus fills els faig deixa
d’un sinistre mirall
que en recordança meva
trencaran ben trencat
Per tal que amb els bocins
es refaci l’estrella
que en néixer vaig trair
I que la mort retorni
al seu esclat primer
Als meus fill ara els llego
un deure imperiós:
Mai no desesperar


del llibre de Georges Haldas: La blessure essentielle

Traducció de J.E.-M.

dimarts, 6 de novembre de 2007

POEMES DE MOHAMED DIB (1920-2003)











L’OBLIT


Hi havia una taula.
També unes cadires.

Va oblidar què.
Retenia l’alè.

Hi havia un rellotge.
Hi havia un bufet.

També una finestra.
Ocells que hi passaven.

Aixecà els seus ulls.
Els veié passar.



L’ESCALA


Posà el primer peu
Sobre el primer esglaó.

Posà el segon peu
Sobre el segon graó.

Hi sóc arribat,
Digué. Va pujar encara.

El sol es féu proper.
Continuà pujant.

Tremolaven ses cames.
Pujava lentament.

No tenia cap por.
Encara amunt, digué.



EL GLOBUS


Dibuixà un globus.
El féu petar amb el dit.
Quin espetec va fer!

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El globus se n’era envolat.

En dibuixà un altre.
El cercà amb la mirada.
El cercà més encara. Res.

Alçà els ulls.
Veié un forat obert.
Va cloure els ulls




Traducció de J.E.-M.