diumenge, 30 de setembre de 2007

COMIAT DE LES ORENETES


COMIAT DE LES ORENETES




Dansaven, al jardí, les orenetes
com si ens volguessin dir l’últim adéu,
com si giravoltessin de puntetes
rendint honors de vassallatge al feu

on han viscut les seves amoretes
i on, del ràfec de casa fent manlleu,
construïren el niu, sublims paletes,
poema que del fang bellesa extreu.

Se’n van, ara que el temps s’enfredolica,
devers altres contrades d’un país
on l’hivern s’embelleix i s’aurifica

d’un sol esplendorós i un cel mai gris,
sols enyorant Vivaldi que musica,
al nostre clos, el tardorenc encís.




J. E. – M.

dissabte, 29 de setembre de 2007

EDELWEIS




EDELWEIS


Encara sento
el vellut dels teus pètals,
record que tornes
des de Falgars on perdo
el fil de la memòria.



J.E.-M.

divendres, 28 de setembre de 2007

JOËLLE


JOËLLE


Fabrica flautes, pinta o fa pastissos,
alliçona minyones i minyons,
flauteja tocs de Bach intocadissos
sense mai perdre el buf o bé els torrons.

I té temps per a tot: per fer-se rissos
o per anar a una trapa amb les raons
de fer concerts en claustres ombradissos
i beure cervesam d’amagatons.

Ni en temps de lleure mai no es desenfeina,
temps per a tot; a l’amistat fidel,
mai, per a escriure, fuig de fam i feina,

ni mai protesta si hom li pren el pèl;
flauta i ordinador són la seva eina
i a myspace té el seu centre, la Joëlle


J.E.-M.

FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA


FIN JOI ME DON’ALEGRANSSA

a Muriel Batbie Castell


Visc ple de tan fina joia
que mai ningú em veu capmoix,
que em plau la veu d’una noia
que n’és comtessa de Foix
i canta tan bellament
que tot aquell qui la sent
o bé a internet l’atalaia
no en troba altra de més gaia.

Tant em plau com interpreta
les trobes medievals
amb una veu que aquieta
i que cura tots els mals
que em semblen baixats del cel
els cants de na Muriel:
de tant bella quasi esglaia
una música tan gaia.

Qui no sigui sord ni coix
vagi, si cal, fins a Foix,
que el cor de tothom esplaia
una trobairitz tan gaia.



J.E.-M.

dimecres, 26 de setembre de 2007

ADÉU AL MEU ESCARABAT






Vell company d’una ruta sempre amiga
que caminat hem junts: som arribats
a l’enforcall final, jo com auriga,
i tu amb contorns de somnis ovalats

que han vehiculat sense fatiga
els anys i panys tot just ara escolats
d’un viure llarg que ara el destí deslliga
dels teus ulls tan serens i niquelats.

Vers noves rutes ara t’encamines
endut per la jovença i pel somrís
d’una noia amb qui ara t’aveïnes

que vol rejovenir-te amb nou encís,
mentre jo, allà on acaben les tercines,
començo ja a sentir-me enyoradís.



Jordi Enjuanes-Mas




dissabte, 22 de setembre de 2007

MOSAIC




A la meva cunyada Camil·la
en la mort de la seva mare,
Anna Carreras Calvet




De fil en fil es desteixeix la vida
i se’n va tot allò que hem estimat,
mosaic multicolor mai fet a mida
del temps que tot ho esborra d’un plegat.

Però ens resta l’enyor i la sentida
de la rosa en el seu més pur esclat,
amor que mai no mor, mai deseixida,
lligant allò que som i el que hem estat.

Res no se’n va i mai res no s’esborra
si, fidels a l’enyor, obrim el cor
al misteri d’amor que el vel descorre

de vida i mort, de dol i de conhort,
ciment consolidant la nostra sorra
en el mosaic perenne del record.



Jordi Enjuanes-Mas

21 de setembre de 2007

dimarts, 11 de setembre de 2007

EL FADRISTERN.CAT



EL FADRISTERN.CAT



No sóc hereu de casa ni pubilla
sinó del mas pairal un fadristern;
si ja malvisc, solter i estret d’armilla,
presagis ara veig d’un mal hivern.

La taula de pa sec i sucs s’abilla,
més rancis que les queres del govern,
com al celler s’agreja el vi montilla
mal trascolat aquí d’un bot extern.

I mossos nouvinguts sense art ni gana
ja diuen als de casa que ells primer,
amb mots dels ocupants de l’host forana.

Així, com pel germà que és botifler
i es ven país fent vot de fe esquerrana,
ja em sento a casa meva un foraster!


j. s. c.,

Puigcerdà, 21/VII/2007

dijous, 6 de setembre de 2007

SOLSONA



Als amics solsonins Lurdes i Jordi


Pas a pas la ciutat clara i serena
de la mà dels amics. Quatre portals
oberts als quatre vents: cadascun mena
a vells secrets dels temps més avials.

Pas a pas del meu pas la vila estrena
carrers i antics carreus medievals
rejovenint el rés que, dena a dena,
va transformant en laics, tocs monacals.

I em torna al cor ja vell, ara en escriure,
no sé pas si guanyat o bé perdut
-qui mai engabiat podrà ser lliure?-

el temps que el temps mateix se me n’ha endut
i que sols el record torna a reviure.
Oh temps, llunyà i proper, de joventut!



J.E-M.