divendres, 2 de febrer de 2007

L'ENCESA


De cop la nit és plena de lligams
que ja sabia i no gosava dir-me.
Brillen estels que el dia m’amagava
i revifen la flama endins del cor.

Una furtiva llàgrima rodola
galzant els solcs d’aquesta cara amiga
còmplice de dolors i d’esgarrinys,
de silencis i enyors, de la frustrada

solitud que ens envolta com boirina
que enteranyina els marges del camí.
M’allarga una mà balba, el vell amic

que travessa la llinda del misteri.
I bufa el vent i aviva l’esperança,
flam incert, titil·lant. I encén la nit.



JE-M (1994)