LA DEU
En quin profund pou la recança
o la tristesa en va ens reclou
com si el que som no fos mai prou
i el desig fent constant mudança
se’ns endugués el goig i el pler
de cada instant de joia avara,
aigua d’un riu que tot ho amara
i fuig avall tornant no-re
el pur mirall que reflectia
l’hora fugaç de plenitud
que fóra nostra si, vençut
el temps, ardits, reféssim via
devers la deu que mai no mor
i té naixença al fons del cor.
J.E.-M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada