POEMA DE L'AMIC LORENZO LAPORTA

NEU



Precisament ara
que la meva vida
semblava voler-se aturar
ha arribat
de puntetes
com fa una ballarina
sota els ulls silenciosos
de qui escruta

amb esperança.

No sé si riure
per la befa
d’aquesta ironia
de la sort
o si somriure
de cara
a un prat blanc
immaculat
com el primer bes.

Jo que volia aturar-me
ara vull continuar,
jo que volia abaixar
l’esguard
vull ara tenir alt
el meu cor
i fer-lo palpitar
sota la neu.

Perquè sé prou
que en alguna part
hi ha sempre el cor
de les coses
i que la neu
màgica i grandiosa
com per fer perdre l’alè
abans o després
desapareixerà.

Els flocons dansaires
s’esvairan
i el gel es farà aigua
“inútil balafiu” –diré-
però no em responguis, t’ho prego,
si et dic que aquest malbaratament
ha salvat el meu cor.

Lorenzo Laporta

de Taranto (Itàlia)

15/12/07

Traducció de J.E.-M.