diumenge, 25 de maig del 2008

SEXTINA A LA MEVA MARE





SEXTINA A LA MEVA MARE



Noranta-tres els anys, molt més la joia
que brilla encara als ulls d’aquesta noia
llarga d’un seny sense dita ni compte,
pal de paller fermant sempre la casa,
claror i caliu de llar, cor que pren cura
de tot l’esplet que li ha donat la vida.

Ella el rosari de tan llarga vida
passa amb denes de dol o bé de joia,
amb ferides pellades sense cura
i plors velats pels seus bells ulls de noia
que sap prou bé que els quatre murs de casa
reposen sobre els seu control i compte.

Perquè supera a bastament el compte
la mort d’aquells de qui rebé la vida.
La de la mare que deixà la casa
buida, als nou anys, de rialles i joia.
La guerra va deixar després la noia
ferida d’un tal dol que és sense cura.

La mort cruent del pare i, sense cura,
la del seu primer fill, sumant al compte,
al front, la del germà. Passà de noia
a dona tot de cop, ja mitja vida
marcida al cor, plors entelant la joia
que, breu com és, fugí dels murs de casa.

Però fou dona forta que la casa
sabé omplir de l’amor que tot ho cura
i amanyagà nous fills amb nova joia
i, temps al temps, s’afegiren al compte
néts i besnéts omplint la llar de vida
àvia que batega amb cor de noia.

Denes de goig fan renéixer la noia
que porta el rem encara de la casa
tal com ho ha fet al llarg d’aquesta vida,
que el mal de feinejar no te mai cura
i deixar d’estimar no surt a compte,
i amor, com tothom sap, és font de joia.

Els anys són joia per a aquesta noia
que ven a compte al vell taulell de casa
remei que cura el llarg mal de la vida.



Jordi Enjuanes-Mas

30 d’abril de 2008