dilluns, 24 de novembre de 2008

LA NIT OBSCURA





LA NIT OBSCURA




En una noche oscura,
con ansias, en amores inflamada
¡oh dichosa ventura!,
salí sin ser notada
estando ya mi casa sosegada.

Sant Joan de la Creu





EN UNA NOCHE OSCURA



Sense estrelles ni albada, la nit més pura i dura,
aquella del silenci i de l’esglai; callada,
sense busques que avancin l’hora desesperada
i un corc que t’agullona i res ni ningú atura.

No pas la nit amable, punxada d’estelada,
sinó la nit que una altra més llarga i dura augura,
la nit fosca i incerta que dura i que perdura
sense un bri de guspira de llum balba o celada.

La nit que ens arrossega a un pou que és sense eixida,
a un espai sense marges d’una terra deserta
sense camins que ens duguin un hàlit fresc de vida,

la nit feta una llosa inamovible, inerta,
deixant allò que fórem com una flor marcida
i els passos vers el dia sense una porta oberta.






CON ANSIAS, EN AMORES INFLAMADA


Només l’amor vetlla i vigila
viu en la vasta solitud,
com el merlot que ara refila
tot desvetllant el meu cor mut.

I tot de cop la humana argila
fràgil, del cos ert i romput,
sent que la vida de nou fila
i un fil de vida al cor acut.

Sols en la nit l’amor ens salva
i al nostre cor trist i marrit
encén un flam que desembalba

el nostre cos flac i entumit,
anhel de llum que crida l’alba
que ablami l’agra i negra nit.







¡OH DICHOSA VENTURA!


És sense nom i sense vestidura
que et sento dintre meu, ben allunyat
d’aquell qui diu que vius allà a l’altura
i et té enmig de riqueses segrestat.

Ets tu l’impuls que neix i en mi perdura,
l’energia que em mou, joia i combat,
ets el meu jo dictant-me la ventura
que omple de llum la meva humanitat.

Tu ets en mi, i jo en tu sóc la força
que em duu cada matí a emprendre el vol
i percaçar amb afany allò que em força.

I, en envolar-me, sento al meu redol
l’energia infinita que em reforça,
amor que l’estelada mou i el sol.






SALÍ SIN SER NOTADA


Com els ocells emprenen la volada
vers altres llocs abans dels primers freds,
així de nit, per llocs no consuets,
cerco jo, amor, l’escalf d’on tens posada.

Seguint-te el rastre per carrers estrets
llarga se’m fa en la nit la caminada
i ardent el foll desig d’una besada
assadollant totes les meves sets.

Oblido el vell camí que resta enrere
i vaig fent via allà on el peu em duu
i, mal que dura i llarga es fa l’espera,

vaig lluny de mi per retrobar-me en tu
allà on la joia, amor d’amors, m’espera
i on el meu cor em guia amb pas segur.






ESTANDO YA MI CASA SOSEGADA



Oh dolça pau que em fas la casa clara,
lluminós fins allò que viu de mi
i a vida o mort ardit combat depara
al meu cos des del més íntim confí!

Bell és encara tot el que m’empara,
dolç l’amor de l’esposa, bla el seu si,
amorós el regal que a taula em para,
flairós tot el seu cos de llessamí.

Bella, la vida a escac i mat jugada
amb el suport de tots els qui al tauler
fan tot allò que cal i, de passada,

posen el cor a fer allò que em convé.
De lluny, de prop m’arriba l’alenada
de tots i tot, i amb tots jo venceré!



Jordi Enjuanes-Mas







Gravats de Montserrat Josa