LA MAR
En una platja que s’obre gairebé a mar oberta, allà a l’Estret que separa dues mars i dos mons, vaig viure per uns instants la dura experiència de sentir que la mar m’arrabassava i se m’enduia endins. Esmaperdut i sense forces i sense saber com, vaig arribar a la platja. A voltes encara ho revisc com un malson.
Balbuç i estrany, sense guiatge
bracejo las en lluny ribatge
on l’esperança m’ha desert
i on ja l’esforç és un miratge
que al lluny es perd.
Tot és silenci que m’afona
i se m’enduu al grat de l’ona
vers la foscor de mil miralls
on ja cap llum mai no esperona
foscos coralls.
Desert el somni, tot deserta
i ja cap mot la mar desperta
per revifar el silenci avar,
oh foll voler, oh força inerta,
oh folla mar!
Ja res no em mou, ni res no alena,
ni res m’és goig ni res m’és pena
ni res al cor ja no em commou.
Fendint la mar tota cadena,
ja res no em nou.
Oh fonda nit que delejava
allà on el somni em somiava
i on el meu cor foneja endut
d’aquesta mar que a l’ona em trava
esmaperdut!
Jordi Enjuanes-Mas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada