SÓC MARXANT DE PAPER VELL

Sóc marxant de paper vell
malaltís de fullaraca
que se m’arrapa a la pell.

Sense un ral a la butxaca,
regiro el fons del calaix
o escorcollo la petaca

per si un vers hi troba encaix:
ni un mal tret de vers ni rima
duc al revellit carcaix,

musc l’art i el joc de l’esgrima.
Qui fos Cyrano, per cas,
que tan destrament arrima

tant l’espasa com el nas,
la burla, l’amor, la brega
amb floret i mot sagaç

i el més fort i llest doblega,
i al balbuç enamorat
que a cada mot empassega

dicta el vers tan ben faixat
que en la guerra més antiga
encaixa l’escac i mat.

Llauro en va la meva artiga
i espera en va el blanc paper
el vers que a perfer-se triga.

Si bé el pare m’aprengué
el vell art de la xapeta,
ja l’oblit se l’endugué.

Poeta de feina neta,
Verdaguer em dóna lliçó:
que llauro com un poeta
i escric com un llaurador.

J. E.-M.

23 de novembre de 2006