SOTA EL PONT BAIXA EL RIU

Sota el pont baixa el riu.

Contracorrent, la solitud del cigne
sense calfreds, sense romanticismes,
trenca el mirall opac de les aigües que duen
secrets enyors del cor, inútil dansa,
etern retorn de tot allò
que sembla que se’n va.

Vetllo la nit
penjat a la barana del vell balcó
com si fos des de sempre
que sóc aquí.

La vila dorm murada en el silenci
de lluïssors difuses
on perdo els ulls
interrogant solituds.

Potser si es lleva la boira,
algú em dirà com
és d’immens el batec
inabastable
de la nit encalmada.

JE-M